Sortida Escapa Club: Racons del Moianès

Ahir diumenge tenia ruta amb l’Escapa Club. Dissabte a última hora hi ha 31 persones apuntades i comença a ploure a Sabadell, és probable que a Moià també ho estigui fent i les previsions per diumenge són clares, núvols assegurats i algun moment o altre ens mullarem però diuen que seran pluges febles i que no començaran a primera hora, així que ho tirem endavant.

A les 7 sona el despertador i amb ell la pluja picant l’uralita del pati de llums, comencem bé... miro el meteocat i tempesta té punts grocs i taronges, de feble res de res... però sembla que després d’aquesta hi ha una pausa. Amb aquestes que sona el mòbil, un dels apuntats que pregunta si es tira endavant o no la ruta, he de prendre una decisió i li dic que sí, que nosaltres hi anirem que segurament hi haurà gent que es farà enrere però que enviar un mail ara anul·lant-ho és molt just i posar-me a trucar a 30 persones a les 7 del matí tampoc em sembla massa pràctic. Doncs decisió presa, anem cap a Moià.

Primer ens trobem a les 8 davant de l’Escapa amb els que surten des d’aquí, som 11, ens organitzem i agafem camí cap a Moià. Fem una petita parada a Caldes per recollir al Marcel.lí i arribem més tard del què havíem quedat, a les 9 en lloc de les 8:45, així que tota la resta ja són a lloc, en total som 25, quin èxit amb el dia que fa! Sort que com sempre vaig ben acompanyada i avui, a part del Santi i el Francesc, ens acompanya el Fri, a qui, amb el seu permís, li vaig prendre el track de la ruta, així que ell se la coneix a la perfecció.

Sortim a un quart de deu tocat i amb quatre gotes que ens acompanyen però que duren ben poc. De seguida que toquem la pista veiem que la cosa estarà enfangada, dimecres va nevar força a la zona i entre la desfeta de la neu i els plugims d’aquests dies està tot ben tovet.

Sortint de Moià ens cauen 4 gotes mal comptades

apa, comencem bosc endins

Aviat deixem la pista principal i comencem a trepitjar pistes secundàries i corriolets que ens porten direcció Castellterçol. Veient el panorama de fanguet un parell decideixen tornar cap als cotxes, no els hi va el fang i no tenen ganes de passar una mala estona, cap problema, ens quedem 23.

El paisatge ennuvolat també té el seu encant

Vinga amunt amb força, la primera pujada del dia sempre costa

Fins i tot ullades de sol en algun moment

I tot un record, una sortida amb 5 noies! Aquí la Lídia en acció

I l'Anna i la Conxi, que ben acompanyada que vaig

A l’alçada de Castellterçol, però abans d’arribar-hi, trenquem a l’esquerra direcció Castellcir passant per la Bauma d’Esplugues, una vivenda adossada a la roca on fins no fa pas massa anys encara hi vivia gent. Fem les fotos de rigor i prosseguim de pujada cap a Castellcir. En Pipo nota que va punxat de darrera i al arribar dalt fa una petita parada per inflar la roda, problema solucionat el tubeless fa la seva funció i continuem sense pensar-hi més.

I també tenim un jove biker en el grup, aquí l'Iker en acció junt amb l'Eudald i el Xavi

I arribem a la Bauma d'Esplugues

El pont d'Esplugues

Seguim cap a Castellcir

Quatre manxades i a córrer

Sortim de Castellcir corriolejant i anem direcció al Castell de la Popa, veient-lo de lluny sembla que estigui molt amunt i que sigui molt petit però la pista s’hi va acostant suaument, no és fins l’últim tram que la cosa es posa més dreta i empedrada, costa arribar fins dalt sobre la bici, la majoria hem de caminar.

En Xavi davant d'un caient d'aigua, alguna cosa bona han de tenir les pluges d'aquests dies

I el mestre Fri obrint-nos pas cap al Castell de la Popa

Dalt de tot el castell

Tots pensant en l'esmorzar, vinga que ja falta menys :)

Però queda el tram més tècnic i empedrat

El Magí i el seu bon humor també ens han volgut acompanyar

La fotògrafa fotografiada, m'encanta la foto Francesc!

En Xavi gastant els últims cartutxos per arribar al castell

I arriben també el Domingo i la Mª José, ja hi som tots!

Però val la pena l’esforça el Castell de la Popa sempre és espectacular i especialment si és la primera vegada que el veus i la majoria no hi havien estat mai, només pel fet de portar-los fins aquí val la pena. Sembla mentida les coses espectaculars que tenim a prop de cosa i que desconeixem.

L'explanada des de dalt el castell

Visita turística a les ruïnes

La roca on reposa el castell

Quina tropa!

Fem una bona parada, esmorzar, visita a les runes, foto de grup i la boira ens va engolint així que toca prosseguir, que estem a la meitat de la ruta i ja són gairebé les 12h!

Sortim direcció Collsuspina, i agafem un corriolet de baixada una mica relliscos pel fang però molt divertit, la gran putada arribava just al final, una pista molt ampla però a plena de fang enganxifós i dens que la cobreix de punta a punta, impossible esquivar-lo. Fins aquí havíem vingut molt i molt bé, amb fang però res excessiu però aquí la majoria les passem canutes per arribar baix, jo vaig baixant muntada, és la millor opció perquè un punt poses peu a terra ja comença a aparèixer fang per tot arreu, però hi ha tant i tant fang que al final ho col·lapsa tot, el pas de forquilla, els tirants de la roda de darrera... i la bici es para tot i que fa força baixada, toca caminar i no es tasca fàcil, menys havent d’arrossegar la bici que pesa una burrada.

L'Albert una mica enfangat...

La bici del Francesc encara roda, no per gaire estona més..

La meva ja fa peneta... col·lapse total!

Perdem un munt de temps aquí, per passar el tros i per netejar una mica les bicis i poder seguir rodant, però és el què té la btt i també és part del seu encant, al menys no ens està plovent a vots i barrals, sinó més d’un dels assistents em voldria escanyar.

Netejant les bicis com podem

Després de la baixada la pujada no està molt millor, però els marges ens permeten anar sortint de la fondalada i com més amunt tot està més eixut i menys enfangat, finalment arribem a una pista principal que és molt més compacta i on s’acaba definitivament la fanguera. Hem perdut molta estona en aquest tram i el grup s’ha estirat bastant. Ens agrupem al final de la pujada, al punt més alt de la ruta 930 metres d’alçada i ja ben a prop ja de Collsuspina. És tard, un quart de dues i demano si algú té molta pressa, n’hi ha tres que sí, que els esperen per dinar, així que ens acomiadem tot indicant-los l’opció ràpida per tornar a Moià. La resta no es volen perdre res del track i seguim primer cap a Collsuspina i després cap al fantàstic sender que ens porta fins les coves del Toll.

Quina guia, està com una cabra!

Agrupem i cap a Collsuspina. Joan que potser tens fang a les sabates?

Cauen 4 gotetes més però ens estem salvant de la pluja, tot sigui això

Avall cap a Collsuspina

Entre el cel gris i la fullaraca sembla que arribi la tardor i no la primavera

Hem arribat a Collsuspina!

Aquest sender és genial, nosaltres l’hem fet ja forces vegades i sempre el trobem la mar de divertit, estretet però no complicat, amb alguns tobogans, enmig d’una vegetació d’un verd intens i avui amb totes les pedres i arrels mullades obligant-nos a anar ben atents. Sobretot també quan s’ha de travessar el torrent que avui baixa més alegre que normalment.

El torrent del Gomar baixa marró, marró

El Toni i l'Iker gaudint dels corriols

Gràcies Fri per acompanyar-nos!

Tornant a creuar el Torrent i de pas netejant una mica les bicis

Trams de corriol molt coberts guarden encara una mica de neu als marges

Tots arriben amb cara de satisfets al pàrquing de les coves, llàstima que anem tan tard sinó val la pensa visitar-les, un altre dia serà. Ens conformem passant pel costa de la recreació de cabanes prehistòriques que han fet fora les coves i veient-ne la sortida.

Continuem direcció Moià tot passant pel costat de la zona on han reproduit diferents tipus de cabanes prehistòriques

Una de les entrades de la cova del Toll

Ara ja ens queda ben poc, apurem el sender fins al màxim i agafem la pista que ens porta a Moià, un parell de pujadetes per rematar-ho i arribem al punt on hem començat aquest matí, entrem pel polígon a Moià i tots de dret a netejar les bicis, o al menys intentar treure la primera capa de fang que porten per poder-les posar als cotxes.

La pista final

i fem cap a Moià

Se’ns ha fet tard, són quarts de tres, però la ruta ha encantat i sorprès a tothom, així que feina feta i sort que no ens ha caigut cap xàfec que sinó les haguéssim passat canutes, quatre gotetes en algun moment i la resta núvols i algunes tímides ullades de sol, llàstima de la fanguera però ja se sap: qui no vulgui pols que no vagi a l’era i en aquest cas qui no vulgui fang que no vagi a Moià després de 4 dies de neu i pluja, jejeje