Mentre fem cua aprofitem per mirar les classificacions que estan penjades, quina sorpresa, ahir no ho vem fer tan malament: 39 de la general, estem contents, a veure si avui podem mantenir el nivell tot i que acabant en tenim ben bé prou.
Avui no sé què em passa que no m’entra l’esmorzar, m’esforço per menjar-me un yogurt amb cereals, una llesca de pa amb formatge i unes torradetes amb mermelada, mira que ahir me’n vaig anar a dormir amb gana… ves què hi farem.
Sortint del menjador ens trobem la Noe esmorzant a una taula del bar, diu que té una mica de mal de cap però confia en què li passi al arrancar, em sembla a mi que el què té és una mandra espantosa, jejeje, si estigués a casa seva avui l’ós hagués fet de les seves!
Anem a la Petitona a repassar les motxilles i acabar-nos de posar a punt per sortir, avui com que sortim en ordre invers a l’arribada d’ahir i cada 15 segons, ens toca sortir a les 6:50.
Amb 15 segons el Pere, que dona les sortides, té temps de fer “caxondeo” amb els nostres cognoms
-Ostres, quan tingueu fills es diran Val Xinxó..
Sortim més animats que el dissabte, ara ja sabem què és pedalar a les fosques només amb el frontal i per sort avui no comencem amb rampes sinó planejant, només ens hem de preocupar d’esquivar bassals. Així que comencem a pedalar, aviat atrapem a una parella i això ens anima més. Al primer trencall una mica perillós l’agafem bé però veiem que arriben pel camí de sota un bon grupet que se l’havien saltat, aprofitem per apretar una mica, tots aquests que no tindrem davant per atacar el PR de pujada que ve ara. Així doncs que al km 6 ataquem el primer tram tècnic del dia, m’enrabio perquè només agafar el corriol perdo tracció i he desmuntar, començo a empènyer la bici mentre veig com el Santi s’allunya a poc a poc, la pendent és important i no puc tornar a pujar, de seguida la ronyonada, perjudicada dels trams de pateio d’ahir, se’m torna a queixar, remugant vaig arrossegant la bici fins que arriba un replà i m’hi puc tornar a enfilar, fa un moment m’han passat els del Bicisprint i m’hi poso a roda, pim pam pim pam, encara que sigui a plat petit s’avança millor i em canso menys a dalt de la bici que empenyent.
Amb aquestes que sento – Vinga Ada! És el Ribi que més fresc que una rosa m’avança tranquil·lament com si la pujada no anés amb ell. L’alegria em dura poc en un dels llocs més estrets un noi de davant desmunta i els del darrera ens hi veiem obligats. Avanço una mica més arrossegant la bici quan passa el Ramon (Moixa), que també m’anima, amb aquestes atrapo a la Maria i la Barbara, dues noies amb qui ahir vam compartir un tram de ruta, ens repartim més ànims i segueixo endavant, per fi puc tornar a muntar, aquest cop ja fins dalt on m’espera el Santi amb el Ribi.
Arranquem ja juntets i al cap de no res passa el “bólido” Noe que em venta una plantofada al cul, jejeje! Ens despedim de la parella que es posen a pujar que no vegis. Tot pujant em ve al cap que no hem agafat ni un gel! El segon dia seguit de marató amb unes pujades llarguíssimes i nosaltres sense ni un gel, què hi farem!
Al avituallament, com ahir, aprofitem per arreplegar unes tisores i tallar les brides que ens aguanten els frontals als cascos. Piquem alguna cosa i marxem a buscar el sender de 6 kms que va ser l’estrella del breafing d’ahir, hi arribem acollonits però la veritat és que val la pena, un corriol molt maco al vessant pelat d’una muntanya, el principi i el final són ciclables totalment, el centre és més vertiginós, i s’han de superar un parell de passos complicats, en un d’ells, em quedo mig entravessada intentant passar la bici a l’altra banda sense matar-me quan apareix del no res un noi que ja carregat amb la seva bici agafa la meva amb el braç que li queda lliure i me la deixa a l’altra banda en un tres i no res. Merci!! Les vistes des del sender són memorables.
Quan arribem a la pista, tot i que el Pere ja ens havia avisat, ens passem un trencall força amagat que ens obliga a recular uns metres ara de pujada, recuperem el camí bo una mica més per corriol i enllacem amb la superpista de baixada on ens trobem amb el Jose i l’Eloy de Castelló. Ataquem els 9 kms de pista avall com l’aigua fins a Vilamur on hi ha el segon avituallament.
Mengem un entrepà i llonganissa que estava boníssima, mentrestant arriben el Xavi i la Nuri, uns veterans de la Volta i el Santi i jo prosseguim. Toca pujada. Acollonits l’encarem però per sort és més suau del què pensàvem i cada vegada ens veiem més a prop de l’últim avituallament, quan de cop el Santi em diu:
- Vaig punxat!
No m’ho puc creure, ha punxat al mig d’una pista de pujada passat Biscarbó a 15 kms de la meta. És la roda de darrera, desmuntem i intentem reparar el més ràpid possible però no, la primera càmera que treiem no s’infla de cap manera, hem de recórrer a la segona i última càmera, amb aquestes passa el Pere & company amb el cotxe del Probike, s’asseguren que tinguem de tot i continuen. Ens passen els de Castelló i el Xavi i la Nuri i finalment continuem, al cap de res hem de tornar a parar perquè pensem que no hem inflat prou i tornem a posar pressió. Travessem la carretera del Port del Cantó i emprenem l’últim tram de pujada del dia, falten 7 kms per l’avituallament i després tot és baixada. Em desmoralitzo quan hem de tornar a parar perquè la roda del Santi està totalment desinflada, penso que hi ha alguna punxa que no hem trobat (tot i que hem revisat la coberta els dos) i que així no arribarem en lloc, però no portem més càmeres i el Santi decideix tornar a inflar i continuar. Arrenquem per enèsima vegada però tinc les cames com a pals: estic de mal humor, vaig pujant a pas de tortuga i amb la vista clavada a la roda del Santi i pensant que si hem de parar cada mig kilòmetre no arribarem mai tot i estar tan a prop. A sobre miro al roadbook unes vinyetes més avall i encara hem de tornar a pujar a 2017 metres d'alçada!
Per sort però la roda es manté, passem per davant del refugi del Rubió i al costat d’un rierol que fa unes beceroles on em donen ganes de banyar-me tot i que no fa molta calor. Creuem el riu i enfila que fa fort per superar els metres de desnivell que falten per arribar al últim control. Quina alegria quan el diviso! Encara hi trobem els de Castelló a punt per sortir.
Bevem i revisem la roda, segueix bé i jo ja no entenc res, el Santi m’explica que l’últim cop que hem inflat no ha tornat a posar el tap perquè li ha donat la sensació que amb el tap la vàlvula perdia i jo que penso:
- Punyetero m’ho haguessis pogut dir i no hagués pujat tan ratllada!
Ara sí amb alegria desbordant, agafem contentíssim 1/2 km de pujada que falta i ens deixem anar per la baixada cap al Refugi.
Arribem més contents que uns gínjols, ho hem aconseguit, SOM FINISHERS a la VOLTA A LA CERDANYA 2008!!
5 comentaris:
Que suerte tienes que tu y el Santi vais a un ritmo parecido. Yo con Jaume te puedes imaginar, el tio va silbando y cantando, i yo...echando el higadillo y con un palmo de lengua fuera. Aisssssssss
Ya he mirado el cd de fotos. Muy guapas, hay unas fotos del sendero ese a 2000mts que son guapisimas.
Algun finde tenemos que ir a Vic, hacer la ruta esa de los bombers, es guapisima. Ademas se puede hacer en un solo dia, en total salen 125kms con unos 3000mts, no esta mal.
Besotes
PD. Ahora toca la cronica de la Selenika. Jajaja, se os acumula el trabajo.
Jolin, que lectores mas exigentes, jejeje!
Sí, tu tienes una foto guapisima, nosotros no salimos tanto, suerte que llevabamos nuestra cámara!
Ya puedes preparar la maratón por Vic, pero tendrá que ser dentro de unos meses que el calendario está a tope.
Ah por cierto, la ruta del dia 12 parece que tendremos que cambiar de fecha, porque a algunas chicas va ser imposible, avisalo a Ana porfa vale? Ya te dire algo encuanto sepa.
Ok Noe, en cuanto tengas nueva fecha ya nos lo dirás!
Que os parece el 26/09 ?
Es una sugerencia, a ver si pueden tod@s.
Publica un comentari a l'entrada