Volta a la Cerdanya'08. 2a Etapa: FINISHERS!! YUHU!!

Són les 5 del matí i torna a sonar el despertador…. Em fa mandra però intento aixecar-me ràpid per no haver de fer tanta cua com ahir per esmorzar. Així que ens enfundem els mallots poc discrets de la Marxa del Solsonès i cap al menjador del refugi de la Basseta. Arribem aviat, ja hi ha una mica de cua però no comparable a la d’ahir. La majoria de Barna Powers però ens han tornat a guanyar i ja estan esmorzant, i la Noe? M’explica el Jaume que està esmorzant a la tenda???¿¿¿¿
Mentre fem cua aprofitem per mirar les classificacions que estan penjades, quina sorpresa, ahir no ho vem fer tan malament: 39 de la general, estem contents, a veure si avui podem mantenir el nivell tot i que acabant en tenim ben bé prou.
Avui no sé què em passa que no m’entra l’esmorzar, m’esforço per menjar-me un yogurt amb cereals, una llesca de pa amb formatge i unes torradetes amb mermelada, mira que ahir me’n vaig anar a dormir amb gana… ves què hi farem.
Sortint del menjador ens trobem la Noe esmorzant a una taula del bar, diu que té una mica de mal de cap però confia en què li passi al arrancar, em sembla a mi que el què té és una mandra espantosa, jejeje, si estigués a casa seva avui l’ós hagués fet de les seves!

Anem a la Petitona a repassar les motxilles i acabar-nos de posar a punt per sortir, avui com que sortim en ordre invers a l’arribada d’ahir i cada 15 segons, ens toca sortir a les 6:50.

Amb 15 segons el Pere, que dona les sortides, té temps de fer “caxondeo” amb els nostres cognoms
-Ostres, quan tingueu fills es diran Val Xinxó..

Sortim més animats que el dissabte, ara ja sabem què és pedalar a les fosques només amb el frontal i per sort avui no comencem amb rampes sinó planejant, només ens hem de preocupar d’esquivar bassals. Així que comencem a pedalar, aviat atrapem a una parella i això ens anima més. Al primer trencall una mica perillós l’agafem bé però veiem que arriben pel camí de sota un bon grupet que se l’havien saltat, aprofitem per apretar una mica, tots aquests que no tindrem davant per atacar el PR de pujada que ve ara. Així doncs que al km 6 ataquem el primer tram tècnic del dia, m’enrabio perquè només agafar el corriol perdo tracció i he desmuntar, començo a empènyer la bici mentre veig com el Santi s’allunya a poc a poc, la pendent és important i no puc tornar a pujar, de seguida la ronyonada, perjudicada dels trams de pateio d’ahir, se’m torna a queixar, remugant vaig arrossegant la bici fins que arriba un replà i m’hi puc tornar a enfilar, fa un moment m’han passat els del Bicisprint i m’hi poso a roda, pim pam pim pam, encara que sigui a plat petit s’avança millor i em canso menys a dalt de la bici que empenyent.

Amb aquestes que sento – Vinga Ada! És el Ribi que més fresc que una rosa m’avança tranquil·lament com si la pujada no anés amb ell. L’alegria em dura poc en un dels llocs més estrets un noi de davant desmunta i els del darrera ens hi veiem obligats. Avanço una mica més arrossegant la bici quan passa el Ramon (Moixa), que també m’anima, amb aquestes atrapo a la Maria i la Barbara, dues noies amb qui ahir vam compartir un tram de ruta, ens repartim més ànims i segueixo endavant, per fi puc tornar a muntar, aquest cop ja fins dalt on m’espera el Santi amb el Ribi.
Arranquem ja juntets i al cap de no res passa el “bólido” Noe que em venta una plantofada al cul, jejeje! Ens despedim de la parella que es posen a pujar que no vegis. Tot pujant em ve al cap que no hem agafat ni un gel! El segon dia seguit de marató amb unes pujades llarguíssimes i nosaltres sense ni un gel, què hi farem!

Anem fent fins al primer avituallament, anem passant alguna parella i les que ens passen ho fan a saco, és clar, avui els pros han sortit els últims i els hi toca avançar a tothom, així que ens passen primer la Núria i la Mercè i després el Miki i l’Arnau...
Al avituallament, com ahir, aprofitem per arreplegar unes tisores i tallar les brides que ens aguanten els frontals als cascos. Piquem alguna cosa i marxem a buscar el sender de 6 kms que va ser l’estrella del breafing d’ahir, hi arribem acollonits però la veritat és que val la pena, un corriol molt maco al vessant pelat d’una muntanya, el principi i el final són ciclables totalment, el centre és més vertiginós, i s’han de superar un parell de passos complicats, en un d’ells, em quedo mig entravessada intentant passar la bici a l’altra banda sense matar-me quan apareix del no res un noi que ja carregat amb la seva bici agafa la meva amb el braç que li queda lliure i me la deixa a l’altra banda en un tres i no res. Merci!! Les vistes des del sender són memorables.

Quan arribem a la pista, tot i que el Pere ja ens havia avisat, ens passem un trencall força amagat que ens obliga a recular uns metres ara de pujada, recuperem el camí bo una mica més per corriol i enllacem amb la superpista de baixada on ens trobem amb el Jose i l’Eloy de Castelló. Ataquem els 9 kms de pista avall com l’aigua fins a Vilamur on hi ha el segon avituallament.

Sortim acollonits amb la pujada que ens espera, però no sabíem que encara falta una mica de baixada fins al riu del Cantó que està a 1057 metres. El travessem i ara sí comencen les rampes, que deu n’hi do, són ben fortes fins a Tornaford. A partir d’aquí la pista segueix pujant però de manera més suau, anem fent xino-xano, al nostre ritmillo passem a un que va sol amb el maillot d’Alpina i després ens passen un noi amb el que vem coincidir a Eivissa i el seu company. Se’ns fa llarga la pujada, tota l’estona amb la mateixa postura, ens animem una mica quan veiem que atrapem a una parella i quan ja no falta massa per arribar d’alt trobem altre cop el Jose i l’Eloy, omplint els bidons a un abeurador i a la següent curva a l’Esther! Abans d’arribar al avituallament encara hem de superar unes rampes del 15 per arribar als 1914 metres d’altitud on es troba el Tossal del Puial.

Buido un got d’aquarius, rescato el mapa per l’orientació i decidim sortir amb dues parelles més cap a la pista on ha sortit tothom, els castellonencs surten per una pista més a la dreta. Anem fent, hi ha baixades combinades amb pujades de platillo, arribem a una clariana i no veig clar de seguir per la pista, ens quedem amb el Santi mirant el mapa mentre la resta continuen, amb aquestes arriba l’Esther i la seva troupe i continuem tots junts. Sembla que hem triat bé la pista, de roderes n’hi ha un munt, això sí de baixar no baixa. Finalment arribem a un collet on trobem un grup que decideixen “tirar-se” muntanya avall justament per on no hi ha pista i en direcció contrària cap on finalment ho faremm nosaltres. Mentre discutim, mirem el perfil, el mapa, els comptaquilometres i tota la pesca arriba un altre grup. Els deixem i agafem la pista cap a l’esquerra, ara sí que toca baixar, primer fins a un nucli amb 4 cases i finalment fins al quart avituallament de Junyent. Ho hem fet bé! Es veu que hem fet una mica de volta però hem arribat a bon port, cosa que molts no han aconseguit.
Mengem un entrepà i llonganissa que estava boníssima, mentrestant arriben el Xavi i la Nuri, uns veterans de la Volta i el Santi i jo prosseguim. Toca pujada. Acollonits l’encarem però per sort és més suau del què pensàvem i cada vegada ens veiem més a prop de l’últim avituallament, quan de cop el Santi em diu:
- Vaig punxat!
No m’ho puc creure, ha punxat al mig d’una pista de pujada passat Biscarbó a 15 kms de la meta. És la roda de darrera, desmuntem i intentem reparar el més ràpid possible però no, la primera càmera que treiem no s’infla de cap manera, hem de recórrer a la segona i última càmera, amb aquestes passa el Pere & company amb el cotxe del Probike, s’asseguren que tinguem de tot i continuen. Ens passen els de Castelló i el Xavi i la Nuri i finalment continuem, al cap de res hem de tornar a parar perquè pensem que no hem inflat prou i tornem a posar pressió. Travessem la carretera del Port del Cantó i emprenem l’últim tram de pujada del dia, falten 7 kms per l’avituallament i després tot és baixada. Em desmoralitzo quan hem de tornar a parar perquè la roda del Santi està totalment desinflada, penso que hi ha alguna punxa que no hem trobat (tot i que hem revisat la coberta els dos) i que així no arribarem en lloc, però no portem més càmeres i el Santi decideix tornar a inflar i continuar. Arrenquem per enèsima vegada però tinc les cames com a pals: estic de mal humor, vaig pujant a pas de tortuga i amb la vista clavada a la roda del Santi i pensant que si hem de parar cada mig kilòmetre no arribarem mai tot i estar tan a prop. A sobre miro al roadbook unes vinyetes més avall i encara hem de tornar a pujar a 2017 metres d'alçada!

Per sort però la roda es manté, passem per davant del refugi del Rubió i al costat d’un rierol que fa unes beceroles on em donen ganes de banyar-me tot i que no fa molta calor. Creuem el riu i enfila que fa fort per superar els metres de desnivell que falten per arribar al últim control. Quina alegria quan el diviso! Encara hi trobem els de Castelló a punt per sortir.
Bevem i revisem la roda, segueix bé i jo ja no entenc res, el Santi m’explica que l’últim cop que hem inflat no ha tornat a posar el tap perquè li ha donat la sensació que amb el tap la vàlvula perdia i jo que penso:
- Punyetero m’ho haguessis pogut dir i no hagués pujat tan ratllada!

Ara sí amb alegria desbordant, agafem contentíssim 1/2 km de pujada que falta i ens deixem anar per la baixada cap al Refugi.
Arribem més contents que uns gínjols, ho hem aconseguit, SOM FINISHERS a la VOLTA A LA CERDANYA 2008!!

A aquesta etapa ens han sortit uns 80 kms i més de 2300 metres de desnivell i una alegria impresionant! La veritat és que com a parella hem anat de conya, rarament ens hem hagut d'esperar l'un a l'altre, només en algun tram de pujada tècnic que el Santi no sé com s'ho fa que els supera tots sense entrebancs, em sembla que podríem repetir i tot!

Per acabar una dutxa amb aigua tèbia i a dinar, amb la Noe i el Ribi que encara no han marxat i anar saludant i despedint-nos d'un munt de gent fins la pròxima aventura (l'Arnau i la Beth, els de Castelló, la Sònia dels Malalts de Bici, el Xavi i la Nuri...)