TRANSPYR. Etapa 7 Patacada amb final dolç

7a ETAPA: ISABA-ELIZONDO Divendres 13 d'agost 95,1 kms i 2.224 m.

Ens llevem amb la incògnita de saber si està plovent o no, la finestra és igual de petita que l’habitació i no veiem ni el cel però sembla que no plou, bé!



Quina habitació més atapeïda

Avui toca entrepà de truita de formatge, està més que estovat però és el que millor m’entra de tots els entrepans matiners. Quan arriba el noi de la pensió el Santi i jo ja estem a punt perquè ens convidi a un suc de taronja i ens obri la porta per treure les bicis. Ens posem a canviar el cable del canvi de la bici del Santi mentre baixa el Ru.

Acabant d'arreglar el canvi

Avui doncs, entre una cosa i l’altra, sortim tard i al cap de no res estem parats posant-nos més roba, el cierzo bufa i és fred, no plou, està núvol i amb els manguitos no en tenim prou. Durant la primera pujada anem atrapant a un nois del Bages que estan fent la Transpirinaica tradicional. La bici del Santi li fa una mica el tonto, sembla que el canvi va bé però la cadena s’enganxa si deixa de pedalar, ai que el “buge” torna a estar cardat! Per sort, al cap d’una estona deixa de fer-ho.

Ja tenim el primer portet, Lasa

Després de baixar una mica comencem el segon port del dia, també de carretera i passem pel costat d’un cartell que posa Larrau, i el Santi m’explica que és un coll típic que fan amb bici de carretera, ala, ja ens veus amb les btt i carregats fent colls mítics, som-hi doncs amunt. Xino-xano ens hi anem enfilant, sembla que el dia està una mica més clar i fins hi tot en algun moment veiem una ullada de sol.

Ataquem amb el segon port del dia, el mític Larrau

Anem agafant alçada però sembla prou llarg

Però nosaltres no el fem tot, aquí agafem pista cap a Irati

Quan portem més de 8 kms de port a l’alçada de l’estació d’esquí nòrdic de Abodi agafem una pista que surt a mà esquerra, per fi s’ha acabat la carretera i ens dirigim cap a la famosa Iratiko Oihana, o més coneguda per aquí com la Selva d’Irati, rodar-hi és magnífic i quan comença a plovisquejar gairebé ni ens en adonem perquè la fageda ho cobreix tot.

Endinsant-nos a la selva

Comencen aparèixer les falgueres

Fagedes espectaculars

Ens encanta!

Quin caminet més agraït

Poc després de creuar per la presa de l’embassament de Irabia parem a esmorzar una mica, poc m’imagino el què m’espera...

Unes ametlles per postres de les barretes

Sortim de baixada per una pista d’uns dos metres d'ampla i veig que el Santi no ve, paro i arrenco darrera seu quan em passa. M’estic posant els pedals i veient perfectament un pont molt estret que apareix després d’una corba de dretes i mentre el miro i estic apunt de comentar al Santi que té les baranes molt baixes me’n adono que no he calculat bé i que estic caient al buit, pel costat del pont! Tinc temps de pensar que la hòstia serà tremenda i que em fotré molt mal mentre intento agafar-me a alguna cosa per no caure molt avall. Instintivament deixo anar un crit que alerta al Santi i al Ru que està una mica més endavant, mentre noto com em pica la bici a l’esquena i la veig rodolar més avall que jo, per sort m’he agafat a una arrel d’un arbre.

Quan em quedo quieta analitzo sense moure’m com estic, a primeres no em fa molt mal res, escolto el meu cos i tinc la sensació de no haver-me fet mal... així que amb veu forta i clara i per tranquil.litzar-los els hi dic al Santi i al Ru que no pateixin que estic bé i que em facin una foto! El Santi ha arribat volant, amb tot això ja el tinc aquí, no sé ni com ha pogut baixar tan ràpid fins on sóc.

El Santi baixa volant a ajudar-me

Encara estirada al terra miro la bici de reüll, si jo no m’he fet res segur que la bici s’ha trencat per la meitat i no podré continuar la Transpyr, penso. Intento moure’m i estic a punt de relliscar més avall però el Santi em dóna un cop de mà i m’incorporo, les ulleres al front, el casc enrere, una mica de sang al genoll i al turmell esquerres i poca cosa més, terra humida per sobre i ni tan sols el maillot o el culot estripats, això sí acollonida i atordida per haver caigut d’una alçada d’uns 2 metres. Arrepleguem la bici i intentem sortir de baix al riu, aprofito per netejar-me la ferida del genoll, sembla un pèl fonda però és petita, normalment quan caic a Sant Hilari o a qualsevol altre lloc acabo pitjor!

Al veure que realment no m’he fet res i que la bici tampoc anem sortint de l’estat de xoc on hem entrat, el Santi va recuperant el color i comencem a fer broma, vaig al lloc de la caiguda, suposo que no he vist a temps que la pista ampla s’anava estrenyent abans d’arribar al pont i m’hi he escolat, la bici m’ha picat a sobre però la motxilla ha esmorteït el cop i com que m’he agafat a l’arrel no he caigut més avall on hi havia les pedres del riu... m’he fotut el pinyo més important que m’he fet mai anant amb bici i n’he sortit molt ben parada, espero tenir sempre la mateixa sort!

La pista s'estreny de cop i enlloc d'agafar el corriol caic per la dreta

Prosseguim intentant tornar a la normalitat, ara aquest parell no em deixen anar darrera, es pensen que em tiraré per tot arreu on pugui! Si home! Seguim per un corriol molt maco pel costat del riuet i on tot és molt humit, jo vaig acollonida i al mes mínim entrebanc passo a peu, porto l’esglai dins meu, espero que no em vulgui acompanyar gaires dies!

Després de la caiguda tot em fa por

En el mateix corriol quan passava per un tram més obert em sembla veure un rovelló, no seria la primera vegada que m’ho sembla però mai em paro a verificar-ho, aquest cop sí, ja no ve d’aquí i coi si ho era, un no, n’hi havia un munt!! Una rovellonera sencera i jo sense poder-me’ls endur. El Ru i el Santi al•lucinen amb mi, aquesta s’acaba d’estimbar i ara es fot a buscar bolets, jejeje

No veig que el camí s'acaba però sí tota la família de rovellons

Per fi el corriol s’acaba agafem un tramet de pista de baixada i de seguida una carretera a mà dreta que ja puja i que ens porta a la Fabrica Orbaitzeta. Portàvem tota l’estona fent conya que si seria una fàbrica de xocolata o de txapeles però no són les runes d’una fàbrica d’armes del segle XVIII, això segur que no ens hagués passat mai pel cap.

Podrien posar-hi un parell de cartells més, jejeje nosaltres cap a Orbaitzeta

Un vestigi de les primeres indústries

La creuem passant pel costat de l’església, sembla com si fos un grup d’edificacions tipus colònia tèxtil, a una banda del carrer la fàbrica i a l’altra les cases dels obrers i l’església. Seguim direcció Roncesvalles, no sé si per la caiguda o perquè però se’m fa llarg arribar-hi, allà però gaudim d’una merescut “ menú del peregrino” que per alguna cosa estem fent el nostre peregrinatge particular per la Transpyr! Aprofito mentre ens serveixen per curar-me la ferida i tapar-la per seguir la ruta.

A Orreaga... potser us sona més Roncesvalles

El record físic de la caiguda

Macarrons peregrins!

Ens partim la caixa mentre el Ru devora els macarrons dient que estan boníssims i això que no les tenia totes de dinar aquí i la veritat sigui dita, els macarrons eren moooolt normalets, deuen ser els efectes del 7è dia de Transpyr, estem fatal, jejeje!

Costa arrancar de nou i a més amb pujada, el vent va passejant bandes de núvols per sobre nostra però per sort sembla que venen amb poques ganes de fer mal, això sí, calor, calor no en fa.

Sortim en direcció contrària als peregrins i de seguida arribem a un coll on nosaltres ens desviem per una pista que després de fer unes rampes molt fortes i portar-nos fins a França ens deixa la baixada amb les vistes més maques de tota la ruta, ens quedem flipant, és preciós!

Arribant a Ibañeta compartint camí amb els peregrins però del revés

Nosaltres tirem per aquí que és més maco

Oi nois? no cal que em vigileu tot el rato que no em torno a tirar!

Aquí les falgueres estan ben formoses, no sé què els hi donen

Algunes rampes per anar obrint boca.. no sigui que ens relaxem

Entrem a França

Comença la baixada, quins paisatges!

Ovelles punkies, només els hi falta la cresta

Després del reportatge fotogràfic i de fer una mica de turisme per Urepel ens apropem a l’última pujada del dia, passat el poblet d’Aldudes on un waypoint ja ens avisa de “subida muy dura”, al•lucinant, al final de la 7a etapa ens trobem amb rampes que van del 20% al 27%!! Tot i el tute que portem a sobre no ens rendim i ho pugem gairebé tot, platillo, paciència i amunt!

A Urepel, potser la caiguda m'ha afectat més del què em pensava...

sinó perquè intento prendre-li la bota al soldat ???

A Aldudes estan en tot

sí, sí el poble és molt mono però...

no podrien fer més corbes en lloc de pujar-ho tot pel dret?

En un moment la vall queda ben enfonsada

I seguim pujant sempre flanquejats per les falgueres

piiiiiii el compta està a punt de petar de tanta pendent!

El Ru posant per la nova revista de mountain bike, jejeje

Cap al final però hi ha un rampot amb molt mala baba, la pista està trencada per un reguerot molt fons i només queda un pas molt estret, amb caiguda a la dreta cap al bosc i a l’esquerra cap al reguerot, el Ru treu les seves dots d’equilibrista i amb tota l’energia que pot supera la pendent, el Santi però, per un cop és sensat i amb el bulto decideix no provar-ho que per avui ja m’he fotut jo de cap!

Sí senyor!

Seguim per uns corriols molt guapos però exigents per entremig de camps i camps de falgueres monumentals, no n’havia vist mai tantes de juntes i finalment arribem a la baixada que ens porta fins a Elizondo mentre ens cauen 4 gotes mal contades.

Verde que te quiero verde

Un altre cop a la frontera tornem a entrar a Navarra

D'acord Santi cap allà!

Quines vistes!

Plou i fa sol

Elizondo ja som aquí!

Un cop al poble i amb l’hostal localitzat busquem una tenda de bicis per comprar un recanvi del cable de canvi, després de preguntar unes quantes vegades trobem la “tenda” és un taller de reparació de vehicles i maquinària, la jefa (qualsevol li deia algo...) en algun raconet té quatre coses de bici, entre elles el cable, això sí de terminals no en sap pas res, talla el cable sobrant i li fot una mica de cinta aïllant, ens confirma que aquest és el terminal que fa servir sempre ella, jejejeje

Entrant al poble

La tenda de bici

Sortint del taller passem per davant d’una pastisseria i amb l’excusa de que és l’hora de berenar fem una degustació de rebosteria de la terra, perquè ens ho mereixem!

Nyam nyam

Un cop instal•lats a la Pensió Eskirasoi on per primer cop tenim dues habitacions i per fi no hem de dormir els 3 juntets, buscant una farmàcia oberta per comprar iode, acabem fent una volta pel poble i sense trobar la farmàcia de guàrdia.

El riu Baztán creua el poble

I el camí de Santiago també

Sopem d'allò més bé a la pensió mentre ens expliquen que la majoria de ciclistes que passen per allà són catalans, és més coincidim amb un parell que estan fent la volta a Euskadi. Carreguem energies mig nostàlgics, això s'acaba i és l'últim sopar en ruta, si tot va bé demà haurem arribat al nostre destí, Donosti! Ara però no vull que s'acabi...

Que bons els cigrons i calentons, estupendo



Ja anem perdent alçada i demà encara més, cap al mar!