dimecres, 3 d’agost de 2011

1a Etapa 24/07 Limone - San Damiano. Ara sí que va de debò!


Ara sí , això ja va en serio! Ens estrenem amb la rutina matutina, recollir sacs de dormir i les esterilles, anar a l’autocaravana a esmorzar, vestir-nos de romans, la Fátima ens unta amb crema escalfadora i apa cap a la línia de sortida, ah i sobretot no ens deixéssim el xip!

Cremetes per tothom!

Avui sí que hi ha nervis de veritat, ens trobem tots a la plaça de l’església, i aviat sentim un dels senyals més inconfusibles de l’Iron Bike, el brunzit de l’helicòpter groc que sobrevola la plaça, Salut i Rauxa al atac!!!

Amb la Louise, quina bèstia!

Nois, que això va en serio!

Autèntic IronBike!

Per ser el primer dia sortim tots junts carretera avall però tot i així la gent surt volant, anem abrigats i quan comencem la pujada ben aviat hem de parar a treure’ns roba. Recoi, la primera pujada i ja vaig amb plat petit! Quines rampes, ens passa la Denise, diu el Vicenç que aquest any se la veu més forta i aviat la perdem de vista. Estem a la primera pujada i no trobo les sensacions per en lloc, vaig demanat dins meu que arribi la baixada però tampoc vaig bé, així que vaig tirant com puc, quan tornem a pujar el Vicenç ens diu que mengem alguna cosa, intento però no puc, tinc l’estomac tancat i la barreta no me’n entra de cap manera. Per sort poc després arribem al primer avituallament i em llenço sobre un pot de Nutella, no, no, no m’he tornat boja, segueix sense agradar-me però el Ru m’havia dit tantes i tantes vegades que als avituallaments del Iron lo únic que no hi faltava era la Nutella que m’emociono al veure-la, jejeje

Amunt, amunt...

Ru, aquesta foto va dedicada! La dona quan vaig agafar el pot sencer va flipar, jejeje

El Vicenç fotent-se les botes amb els productes gourmet de l'avituallament
Després de fer una mica el pallasso ja estic en la meva salsa i em trobo millor, menjo una mica de plàtan i reprenem la marxa, un corriol revirat de baixada massa empinat pel meu gust, sortim primer a una pista i poc després a la carretera tot i que per poca estona. De seguida ens atrapa la Niky i anem rodant força amb ella, fem una mica de puja i baixa prop d’un rierol i arribem a un poble, en una corba i hi ha força gent animant-nos i informant-nos que comença la pujada, ale, altre cop amunt i tampoc puja suau, vinga a treure fum al plat petit! Ai que patirem!

Apa, jo baixo a peu

Per fi s’acaba la pista i entrem en un sender amb menys pendent, que ens condueix fins el cim del Monte Croce, els últims metres s’han de fer caminant però amb els ànims de la gent això és bufar i fer ampolles. La baixada ens condueix de nou a la vall i és clar l’única opció és tornar a pujar, segueixo fatal de sensacions i la Niky li fot canya, no la vull perdre, així que arribo a roda a l’ermita on hi ha l’avituallament neutralitzat. Resulta que estem al mig d’una especial que començava a la sortida d’etapa i l’estona que ens estiguem en aquest avituallament no compta pel temps de l’especial tot i que sí que compta pel temps total d’etapa.

Tornem-hi que no ha estat res

Sembla que estiguem al Montseny

Entre la pendent i les pedres... plat petit!

Ai que se'm escapen!

El Vicenç fa veure que apreta les dents però va de passeig al nostre ritme

La Niky camina molt bé, és nota que va de fer alpinisme

Entre falgueres comença la baixada
Ara sembla Navarra

A sota hi havia gent banyant-se, feia pinta a estar fresqueta l'aigua

Mira un moment que em puc posar davant... 

La Niky com sempre genial!

Com s'enganxen les rampes d'asfalt, la Niky ben acoplada

L'Ivan i l'Emili ens acompanyen fins l'avituallament

A part de menjar, que ara ja puc, aprofito perquè el metge de cursa em curi la ferida del genoll que em vaig fer el dissabte anterior perquè amb el tute se’m ha obert i està molt bruta. El tio és un crack va seguint tot el recorregut amb moto i de tant en tant te’l trobes descansant en els llocs més inesperats a més parla castellà i això facilita força les coses.

I el Vicenç pensant, com s'enrotlla aquesta, així no arribarem mai!

Sortim del avituallament neutralitzat, recoi, quin baixadot més perillós, així que em toca fer-lo a peu, sort que és curt i continuem pujant, ens hem d’enfilar a 1.800 metres, estem fent la pujada llarga del dia i per fi començo a trobar-li el ritme! I ara que em trobo més bé tinc avisos de rampes, no estic acostumada a anar tant amb plat petit i com que no l’he parat de fer servir abductors i bessons se’m queixen.

Un lloc preciós, llàstima que tingui rampes a les cames, Santi espera'm!

Boníssim, anem cap al coll de l'Ortiga, i el camí feia honor al nom

El paisatges cada vegada és més maco, es nota que guanyem alçada i tot d’una, després d’una corba de dretes ens trobem al mig d’un prat verd amb un senderó ben marcat que s’enfila. Altra cop plat petit en els trams de pujada que, com que anem carenejant s’alternen amb trams de baixada fins que arribem al cim on hi ha “il dottore” descansant, no és el Rossi però com si ho fos.

Buf, per primer cop rodejats de muntanyes

Ai que em feran posar peu a terra...

Tard o d'hora toca caminar, menys el Vicenç que ho puja tot muntat!

Més doblegada no puc anar...



I de cop: baixadota!

Il dottore reposant

El vem fer aixecar perquè ens fes una foto, jejeje
El primer tram de baixada pel mig del prat el faig força desastrós i ens avança la Niky, fins hi tot em passa el Xavi Arenes, jejeje però recupero al següent tram molt més revirat que m’encanta, el Vicenç ens agafa una mica de terreny però al arribar al asfalt ens el trobem inflant, ha punxat. Finalment arribem a Monterrosso Grana, un poble on s’acaba l’especial i ple de vida amb el seu mercadillo de diumenge.

Encara em pregunto com vaig poder baixar tant malament per aquí...

Al avituallament hi ha un munt de coneguts, l’Iñaki i el Miguel de Madrid, tot l’equip Fundació García Cugat i entre foto i foto ens posem les botes menjant que encara ens queda una pujada de 500 metres de desnivell. 

L'Emili, la Carolina,  l'Álvaro, l'Ivan i el Carlos: Fundació García Cugat Team

El Vicenç segueix la jornada de degustació, ara un antipasti, tomàquet amb formatge

Sortim del poble per un caminet que és un puja i baixa constant amb rampes importants i que ens deixa a una pista asfaltada, ara sí que no deixem la pujada, em noto cansada i em costa pujar, el Santi i el Vicenç m’agafen un metres i anem pujant així, no els perdo de vista però vaig sola, mica en mica atrapo a un parell i un francès se’m queda a roda però no m’explica res, serà soso, el tio el menys em podria donar conversa, jejejeje! L’asfalt passa a pista i sembla que arribem a dalt, hi ha un avituallament que no estava marcat en el perfil i parem un moment, altre cop hi ha l’Iñaki i el Miguel i sortim junts, coi semblava que ja erem dalt però no, sortim per un corriol de pujada que se’m fa duríssim i llarg, molt llarg, cap al final em trobo el Santi que m’esperava i junts emprenem la baixada, el Vicenç ha anat tirant amb l’Iñaki i el Miguel.

Aquest senyor amb el seu Panda ens el trobem a la sopa

Ara sí que ja ho tenim fem la baixada tant ràpid com podem i un cop a la carretera fals pla cap amunt a la cerca de l’arc d’arribada, cap al final la carretera puja una mica més però com que no pot faltar massa intentem no donar-li importància i per fi un cartell que ens indica que entrem a San Damiano, sí!!!!! Una etapa al sac!


Arribem a Cartignano, una mica de pujadeta i acabem per avui!

Ens reben el Tarrés, ja canviat, la Fátima i el Vicenç, l’Iñaki i el Miguel.

El globus de meta, quin alleugeriment!

És molt important la recuperació entre etapa i etapa i d’això se’n encarrega la Fátima, ens rep amb el recuperador de 226ers preparat, el dinar-berenar sobre la taula i després de la dutxa,  massatget i mitges comprensives, vull dir compressives. 

Que me lo como too!

Amb el Compressport nous de trinca

Massatges i estiraments a l'ordre del dia

Osti si això fa mal, i el César repassant bicis

Kms etapa: 97.5kms
Desnivell etapa: 3.650 metres
Temps etapa: 8:24
Temps màxim etapa: 9:00

El balanç de l’etapa és clar, és la primera i només ens ha sobrat una mica més de 30 minuts, han aparegut les primeres rampes i se’m ha fet una mica de ferida a cada mà, degut a la fricció de la costura dels guants que són els que porto sempre i mai m’havien fet res... demà intentaré posar-m’hi compeed, ho venen pels peus però no crec que em perjudiqui posar-m’ho a les mans... i me’n oblidava, és la primera i em sembla que ja he gastat el plat petit! Algú en té un de recanvi? jejeje

Després d’aquesta etapa perdo una posició respecte al pròleg i vaig 4a entre les noies, molt a prop de la Niky.

Cada dia a fer cua pel sopar però hi ha gana així que...

Tothom a dormir i nosaltres... al bar que tenen gelatos!
Classificació etapa

Classificació general

La crònica a Planeta MTB
La crònica de Cablepress:

IRON BIKE: DOMINGO 24/07/11 LIMONE PIEMONTE - SAN DAMIANO MACRA
Esta edición va a ser la mas dura de la historia de esta competición
Hoy se ha disputado la Primera Etapa, que ya se presentaba más larga y dura que el año pasado, con dos puertos más. Lo que en teoría tenía que ser  una etapa de toma de contacto del terreno y de la carrera, se ha convertido en una verdadera etapa. Sin llegar a grandes cotas de altitud, ha tenido su punto máximo en Rocciasone, pico de 1818m, con una ascensión de 1200, lo que lo convierte en un puerto suficientemente importante. En total, los corredores han tenido que enfrentarse a una etapa de inicio cercana a los 4000m de desnivel! Casi nada…
En la primera parte del tramo cronometrado el español de origen hondureño Milton Ramos ha sufrido una rotura de la cadena, perdiendo un tiempo precioso en la reparación. Este chasco lo ha aprovechado Ismael Ventura para ganar unos minutos preciosos y Milton se ha visto obligado a forzar la marcha para dar caza al campeón. Este esfuerzo lo pagaría más tarde en la ascensión del Rocciasone, donde se le suma  no haber comido suficiente con el esfuerzo realizado previamente. Todos estos percances han dado, al final de la etapa, una ventaja preciosa a Isma.
Hemos de tener en cuenta que Milton parte como favorito, ya que lleva una temporada impecable en la que Ismael no ha conseguido en ninguna carrera ponerse por delante de este. Pero el Iron Bike es distinto y aquí Ismael tiene a su favor el conocimiento de la carrera y de muchos de los tramos que son muy parecidos a ediciones anteriores. Sin duda es una ventaja en el momento de dosificar esfuerzos o entregarse a fondo.
Alesandro Rostagno ha conseguido finalmente el segundo puesto de la etapa y su hermano Luca el tercero. Milton Ramos ha quedado en quinto lugar pero a pocos puntos de Elias Van Hoeydonck y de los hermanos Rostagno.
Tenemos que destacar a la pareja española formada por Unai Paniagua y Oscar Castro que, a falta de confirmar los resultados pueden estar en tercer lugar de la clasificación por parejas.
En féminas, la americana Louise Kobin se muestra intratable, con una nueva victoria y un meritorio 34º puesto en la general. Muy por detrás ha llegado la italiana Denis Avalle. La catalana Ada Xinxó ha quedado en cuarta posición a tan solo 2 minutos de la croata Nikolia Doncevic.

8 comentaris:

Fátima ha dit...

O sea que yo mientras trabajo para arriba trabajo para abajo vosotros tomando un helado ¿?.

En esta "serie" del IronBike me iré enterando de estas escapadas.

El próximo año me pongo el dorsal que se come más.

Oscarjet ha dit...

Hehe, com la esperava...en la teva linea de escriure.M´agrada molt ! Quins cracks de la logistica i tot plegat...vinga dema un altre! bona nit nois!!

Anònim ha dit...

Ja comencen les cròniques, això es posa interessant.
Flipa amb el pot de nutella tamany industrial mmmmm...i quina gràcia "il dotore" amb la moto.
I tot amanit amb pujades de plat petit, senders camp a través i paisatges espectaculars.

Marionabtt

Power ha dit...

En volem mes!
Em guardaré totes les cròniques a "favoritos" per motivar-me. :)

Txema ha dit...

Ada!! de nou felicitats!! gran crònica i gran etapa!! doncs,,,, si et va avançar en Xavi A. baixant per aquell prat,,, realment si que vas baixar malament!! jaja!! Una abraçada Xavi, no t'enfadis,,, ets un crack!
Vinga, no et distreguis i a per la seguent crònca!!

INDEPENDENT BIKE - Torello- ha dit...

bufffffffffffffffffffffffffffff, aqui hi ha molt per explicar eeee jejeje, Epic...

Anònim ha dit...

Però amb tants dies de competició i ni tant sols vas arribar a tastar la Nutella? No m'ho crec. Segur que en algun moment et vas amagar por ahí i quan ningú no et veia en vas menjar a lo bruto, sin pan ni ná, jajaja!!!

Rubén

Clara ha dit...

Ostres quin mal rotllo, iniciar l’etapa en males sensacions, menys mal que mica en mica et vas recuperant ..Entre el súper pot de Nutella i la varietat de paisatge donar gust fer al Iron eh

Collons si teniu dinar prepara’t, massatge, mitges compressives i escapades per menjar un gelat..que mes voleuuuu