dissabte, 6 d’agost de 2011

3a Etapa 26/07 Barge - Torre Pellice. A la caça dels refugis


Avui ens podem llevar una mica més tard que la sortida és a les 8:30, que bé! De totes maneres cada vegada em costa més plegar el sac de dormir i l’esterilla, si no ho fas amb energia no hi ha manera de que càpiguen dins les seves corresponents bosses i d’energia cada cop anem més justos.

Avui arranquem amb una especial que fa un bucle i s’acaba de nou a Barge, així que aprofitem per portar només lo obligatori i indispensable a les butxaques i descansar una mica l’esquena, quan tornem a passar pel poble la Fátima ens donarà les motxilles. 


El Vicenç, el Santi i el Jordi vinga nois un dia més! 
Tarrés, no t'ho pensis tant! A donar pedals s'ha dit!

Ei, el trio un dia més a punt!

Serà per catalans! L'Emili i el Xavi Guàrdia!

Tornem a sortit per grups segons els temps, avui també surto amb la Niky però el Santi i el Vicenç també surten en el mateix torn que nosaltres, el primer. 


Sortim del poble per carretera i de seguida ens comencem a enfilar, no hi ha volta de full, el bucle consisteix en una pujada de 900 metres de desnivell amb la seva corresponent baixada, així que vulguem o no ens toca escalfar ràpid amb les rampes que se’ns planten davant. El Vicenç, com sempre, fa de team manager, sobretot a un ritme tranquil que tenim molta etapa per davant. Li fem cas però tot i així ens posem al capdavant del grup i anem obrint forat respecte els altres.

Això fa que em vagi animant i quan ens comencen a avançar gent que ha sortit més tard pugem un punt la intensitat, miro enrere i ja no veig a la Niky, això em motiva i segueixo avançant amb ganes. Més amunt ens comencen a passar els pros, el Tarrés batent la seva particular batalla amb l’anglès de Wiggle (el Matt), l’Isma, el Milton... com sempre quan ens passen el Vicenç s’hi enganxa i així se’ns en va, així que ens quedem el Santi i jo pujant al nostre aire i no el tornem a atrapar fins una estona més tard, just quan deixem la pista principal per agafar-ne una a l’esquerra menys neta i amb més pendent, apa a empènyer una mica la bici. Sort que no és molt tros. Al final d’aquest tram ens creuem amb els que ja comencen a baixar, just en aquell moment passa l’Isma i veiem com agafa el corriol cap al poble.


Ens acaben de passar el Tarrés i el Matt i mira ja on son...

A nosaltres ens queda encara una mica per pujar, seguim amunt altre cop per pista bona, només amb 4 pedres però tot i així el Vicenç punxa, para a manxar a veure si aguanta el tema i nosaltres seguim. Arribem dalt i ens llencem baixada avall, poc després ens atrapa el Vicenç, baixo tant ràpid com puc, la primera part de la baixada és guapa, divertida pel meu gust i vaig bé, però més avall la cosa es complica amb un tram trialero amb passos complicats amb roques, no era prou xungo el tema que al Vicenç, que va baixant amb la roda una mica fluixa, per evitar que li caigui un italià a sobre frena de cop destalona de davant i perd força aire, tot i així el tio continua baixant. Jo vaig combinant, bici – a peu – bici – a peu, hi ha trams de pedra humida i a més de tant en tant sembla que em passi una Megavalanche per sobre, alguns baixen com bojos, n’hi ha que controlen però d’altres... el Santi i el Vicenç se’m han escapat però no m’ha atrapat cap noia i això que la Denise baixa bé i l’americana imagino que també, no ho sé perquè no l’he vista...



Altre cop tram fàcil i arribem al riu, el creuem, un parell de carrers dels poble i arribem al final de l’especial on ens esperen la Fátima, el César, l’Isa, la Txell... tots animant. Agafem les motxilles i guardem el què portem a les butxaques, piquem quatres coses de l’avituallament, el Santi es treu la samarreta interior i reprenem la marxa. Uf, com costa arrancar altre cop, potser m’he passat a l’especial.. què hi farem ara ja no s’hi pot fer res.

Gràcies al bucle podem rebre els ànims de la Fátima i el Vicenç

Deixem el poble per asfalt davant ens queda una muntanya amb una cantera i unes antenes, el Vicenç ens explica que anem cap allà. A banda i banda de la carretera ple de plantacions de kiwis! No ho havia vist mai, ni m’imaginava que a les valls del Piamont és cultivés kiwi, però deu ser que sí... aprofito la pista fàcil i el ritme tranquil per menjar una barreta però només tinc set, molta set..., amb les presses de l’especial durant tota la baixada no he pensat en beure res... així que vaig recuperant líquids.

L’asfalt s’acaba i la pista cada vegada té més rampes i pedres, que estrany! Ens passa una noia amb molta empenta, i no és la Louise... que raro, coi si ella no porta dorsal, ara s’entén, és la xicota d’un txec que està fent l’Iron i es dedica a fer-li fotos a la pujada, com que ella va fresca, ens avança, fa fotos, torna a passar... com que és txeca la bategem aviat, la Truschka. Sort que no ens entén perquè li devien pitar les orelles força estona, durant la pujada sembla que estigui fent guerra de fotos amb el Vicenç, a veure qui en fa més!

Aquí a la dreta l'holandès de l'Epi i el Blas! com costa la pista aquesta

La Truschka uns metres més avall immersa en el concurs fotogràfic...

La Louise ens passa a un ritme moderat que això no és cap especial!

El Chema preocupat per haver vingut al Iron només amb dos plats... però ho fa de conya!


Una mica abans de la cantera ens atrapen l’Iñaki i el Miguel, avui han tarda més, jejejeje, i a mi no em puja la cadena del plat petit al mitjà, parem un moment a treure unes pedres del desviador i continuem la marxa, ja ens falta menys per arribar a les antenes però encara ens fan suar una mica més, el dia està a estones ennuvolat però fa molta xafogor, arribo a l’avituallament sense aigua, m’he fotut el bidó i gairebé el camelback.

El tram de la cantera no mola gaire, tot ple de pols

Carretera amunt buscant les antenes

Cap a l'esquerra formatges... mmmm... quina temptació!

Roques amb formes curioses abans de l'avituallament. Quina set que tinc!
Com sempre aprofitem l’avituallament al màxim, beure, menjar, i quan arriben la Denise i la Niky una foto les tres. La Denise no para mai gaire però m’importa poc, nosaltres al nostre rotllo que sinó malament rai, ens abriguem per sortir que parats hem començat a agafar fred i ja tornem a estar en marxa, a prop d’una altra cantera una corba de dretes que és fàcil saltar-se-la anant de baixada, però el Vicenç se’n recorda de l’any anterior. L’Iñaki baixa amb nosaltres, el Miguel ha sortit una mica abans de l’avituallament  i va fent, de fet avui ja no el tornem a veure. La baixada és curta però abans de començar a pujar al Santi se li trenca un radi de la roda del darrera, entortolliga amb un altre radi i continuem. 
Amb la Denise i la Niky!
Això és fàcil, avall va

Per què duren tan poc les baixades fàcils al Iron Bike?

Tirem amunt i coi, veiem un altre avituallament, que estrany si l’altre no era massa lluny... ostres no, és un avituallament que han muntat els acompanyants dels dos bikers uruguaians que hi ha al Iron! Que bo! Ens donen un vas de cola i prosseguim, un parell de corbes i deixem la pista per agafar un corriol que s’enfila muntanya amunt en mig de l’herba, tot i que n’hi ha que caminen nosaltres el fem sobre la bici, és dels guapos, i les vistes s’intueixen entre els núvols molt guapes, llàstima que no ens ho deixin veure bé. El Vicenç para a posar una càmera, la roda ja no aguanta més inflant. L’Iñaki es queda amb ell ajudant-lo i nosaltres continuem amunt, avancem un parell de nois i comencem a baixar, recoi, la baixada no dura res, de miracle veiem marques a l’esquerra que s’enfilen muntanya amunt, apa bici a l’esquena i cap dalt.

Avituallamiento uruguayo! Que detalle!

Iñaki, no has visto a la Truschka?

5:14 i seguim pujant, les meves pulsacions però ja no pugen gaire...

Corriolet dels que ens agraden

La pujada dura poc però el problema és la baixada, tal i com s’endevina en el perfil és un corriol amb bastanta pendent i algun pas compromès, així que em toca caminar molt, el Vicenç i el Santi m’esperen a baix però l’Iñaki tira, que amb dos que vagin pendents de mi ja n’hi ha prou.

Aquest corriolet ja és massa dret pel meu gust!

M’avancen també el Nico i el Franco, amb els que sempre anem coincidint força aquests dies, sort que després s’arregla una mica i puc baixar algo més sobre la bici. 

Les restes d'un Iron Biker de l'any passat, socorro!!!

Una aterrissada del Vicenç, això sí que es estrany!

Els paratges guapíssims

S’acaba la baixada, pugem una mica més i després segons el perfil tot baixada fins l’avituallament però no, una pista que va planejant, baixa lleugerament, puja una mica... és preciosa però no avancem tant ràpid com voldríem a més és una zona molt humida, plena de mores, gerds, maduixes, però nosaltres com sempre amb el coet al cul, el Vicenç i jo ens posaríem les botes si en lloc d’estar fent l’IronBike estiguéssim passejant per aquí.

Per fi arribem al avituallament, no ens podem encantar massa, portem poc més de 7 hores de ruta i el límit avui està en 11 hores, comptant que ens queda la pujada important del dia... res un portet de 1.400 metres del tiron... el Vicenç ja ens avisa que serà molt complicat arribar a temps. 


Els de l'ambulància ja em coneixen que si la ferida del genoll, l'ungla trencada... tot siguin aquestes menudeses!

Marxem de l’avituallament, i el Vicenç ens avisa:
- Ara no us espanteu, eh...
Agafem una pista asfaltada a mà esquerra i apareixen un senyors rampots, com els de l’Eiger!

Vinga nena amunt!

Però si en aquesta recta ja gairebé no veig al Santi i el Vicenç...

Aviat avancem alguns bikers i el Vicenç i el Santi m’agafen una mica de distància, vaig fent, sé que són 5 kms d’asfalt i després comença l’especial per pista. Se’m fan llargs els quilòmetres, molt llargs però el paisatge és guapíssim, només creuo els dits perquè no es posi a ploure. Una mica més entrada la vall la carretera comença a fer esses i llavors veig unes quantes corbes més amunt l’Iñaki, i el Santi i el Vicenç una corba per sobre meu, a crits ens animem, jejejeje que poc discrets que som!

L’últim quilòmetre se’m fa etern però atrapo al Nico i al Franco, és durant aquesta pujada que crec que comença el catxondeo del Facile, Facile, el Vicenç com que sempre va fresc els passa fent-los fotos i dient Facile, Facile, a partir d’aquí ja la tenim liada!


El Franco i el Nico, facile, facile!



Jo vull anar-me a mullar els peus al riu! Més no que fa fresca...

Mira, si estic allà baix!

El Santi i l'Iñaki arriben al Refugi Barbara

Exactament 1 hora després d’haver sortit de l’avituallament, arribo al Refugi Barbara on hi ha un altre avituallament abans de l’especial, allà tenim un munt de gent animant, el Xavi Guàrdia que ha abandonat l’etapa després de la primer especial per uns problemes amb un genoll, la Sandra, la family de l’Emili... els ànims sempre són benvinguts!

El Nico, el Franco i jo uns minuts després també arribem al avituallament

"Il Dottore" sempre descansant en els llocs més estranys

Recuperant energies

Un cop arrasat l’avituallament i abans d’agafar fred, sortim disposats a fer cim, ens queden 7 kms de pujada per pista fins al Refugi Barant a 2.383 metres, sortim primer per un sender “por culero” sort que dura poc i espeteguem a la pista, que dur! Em costa moltíssim agafar algo de ritme, les cames no responen, mica en mica em vaig posant a lloc però costa i com més amunt estem més boira i al final plovisqueja, el Vicenç va un mica per davant, no sabem quan perquè tres metres més endavant no veiem res i enrere una mica més avall havíem vist al Iñaki que ha sortit més tard de l’avituallament, deu estar a punt d’atrapar-nos. Lo que té de bo la boira és que com que no es veu res no tens referències i quan arribem a d’alt és una sorpresa, ui si aquí hi ha gent, això deu ser el refugi! Miro el pulso i hem tardat poc més d’una hora en arribar fins aquí.

S'acaba el sender

I apa pista amunt, quin tute!

Vinga que ja arribem al Refugi Barant! Il Dottore és a tot arreu!

Parem lo just per prendre un gel, fa un fred que pela i tirem avall els 4 junts però al començar a baixar les ferides de les mans em fan molt de mal, especialment la dreta, així que el Santi em canvia els guants a veure si la costura dels seus no em frega just on tinc la ferida que se’m ha mogut el compeed i per això la cosa ha anat a més. 



Seguim baixant, vaig a poc a poc però al menys no he de baixar a peu, entre les mans, les 4 gotes que cauen, el camí amb trams d’herba molla, el fred, la boira... relliscadeta i mini caiguda, no ha estat res però just pico al terra amb el genoll de la caiguda del Puigmal, llei de Murphy. Cap problema, continuem amb prudència i ja més avall sortim de la boira i la pluja, perfecte, ara el camí és ple de pedres però amb menys herba que rellisca, arribem a la llera d’un riu que porta molt poca aigua però que és tot pedra, s’ha de travessar i a l’altra banda hi ha una ambulància de l’organtizació per si algú s’ha fet mal a la baixada, nosaltres no, així que continuem avall, pensàvem que l’especial s’acabaria aquí però no, encara segueix.

La pista és maquíssima, passem pel costa de varies cascades, l’Iñaki para a fer algunes fotos, nosaltres avall que no podem perdre temps i finalment s’acaba l’especial però encara ens queden 17 kms fins l’arribada, sort que són gairebé tot baixada, menys un parell de repatxonets al passar per algun poble, hem de vigilar però perquè se’ns posa a ploure altre vegada i amb la carretera mullada...

Els últims quilòmetres són més planers i rodem tant ràpid com podem, rotondes, poblets, mirem els cartells esperant entrar a Torre Pellice, el poble es fa pregar i quan hi arribem una mica més i ens saltem el trencall a mà esquerra que ens porta fins l’arc d’arribada, per fi! Una altra llarga jornada superada, 10:35 al final hem anat sobrats, si encara faltaven 25 minuts, jejeje!

Ja li vaig dir al Iñaki que si no li venia de gust fer l'IronBike a tope sempre podia venir a fer-nos fotos i m'ha fet cas!

Aquí al poble ja no plou, busquem el Camp Base, a vegades no és fàcil, i quan el trobem queda claríssim, l'autocaravana és el punt de reunió, un punt de trobada per molts a l’IronBike, hi ha el Tarrés, el Milton, el Joan Pons, el Xavi Guàrdia... i com no el César i la Fátima que no paren ni un moment. La Fátima ens rep amb els plats a taula i l’Iñaki es mor d’enveja amb la nostra pizza calentona, mmmm que bona! Acabar les etapes i poder menjar calent no té preu!

jajaja, com escalfa el pollastre!

Quina paradeta que tenim muntada!

Sembla senzill oi? doncs està boníssim!

Abans del massatge (quin mal!) vaig a veure els de l'ambulància perquè em curin les ferides de les mans

Kms etapa:106,4
Desnivell positiu etapa: 4.260
Temps etapa: 10:35
Temps màxim etapa: 11:00

El balanç de l’etapa: seguim sense rampes, tret del radi del Santi i les punxades del Vicenç no tenim incidències importants a les bicis, cada dia estem més cansats però si no s’ha de caminar les etapes ens van millor, les meves mans em fan la punyeta però si tot es queda amb això crec que ho podré superar. Així que piano-piano i anar fent!

Pel què fa a la classificació, després d’aquesta etapa em poso 3a entre les noies, darrera la Denise, la pobre Niky ha patit per arribar dins el temps però és una campiona, ella va sola, no com jo que tinc el suport del Santi i el Vicenç. La Louise segueix fotent-nos canya, com ha de ser i amb la Denise ens les anem fotent, a la primera especial li he tret 3 minuts i ella me’ls ha tornat a la segona, jejeje.
De la general anem tancant la classificació però al menys seguim en cursa que n’hi ha més de 30 que ja no ho poden dir.

IRON BIKE: Tercera Etapa, 26 /07/11  BARGE-TORRE PELLICE
Ismael Ventura sigue marcando el ritmo y  dosifica su renta
Ismael sigue marcando el ritmo y tiene suficiente margen como para dosificar su renta. El catalán se mantiene en cabeza de carrera, aún después de haber roto la rueda trasera. Según nos comentaba el mismo Isma, ha perdido más de media hora afortunadamente en tramo no cronometrado. A causa de estos percances, la primera especial la ha ganado Milton Ramos, pero por muy poco margen; y es que en la segunda cronometrada Isma ya recuperaba esta pequeña diferencia. Esta etapa tiene su punto culminante en el paso del refugio Baranta, a 2.600 m., que hoy se ha cruzado en medio de una espesísima niebla, algo que no pronostica nada bueno. En la general Ismael se afianza en la victoria, Milton Ramos escala posiciones y ya se sitúa en segunda posición, por delante de los italianos Rostagno y el belga Van Hoeydonck.
En féminas, la catalana Ada Xinxó sigue luchando; ha recuperado la tercera posición y ya se sitúa por detrás de la americana Kobin i la italiana Avalle.
Mañana nos espera un día difícil, con mucha probabilidad de lluvia según los partes meteorológicos. Aún así, tal y como nos comentaba un miembro de la organización, haciendo referencia a un proverbio piamontés, es más difícil que se anule una etapa que se rompan las piedras del molino.
O sea, que estamos ante una carrera para corredores muy fuertes, pero sin duda para corredores muy técnicos, ya que los descensos de más de 1000 m. de desnivel, si hay que hacerlos a pie, rompen al más fuerte. La única solución para acabar dignamente la etapa es ser capaz de bajarlo todo y eso no es para todos.
Muchos participantes nos comentan que las ruedas de 29 son una gran solución para mejorar el rendimiento principalmente en los descensos. Para esto en concreto hay un dato anecdótico a destacar, y es la participación de un corredor del Pirineo Aragonés Martín Campoy, que ha ido al Iron Bike con una bici un tanto peculiar, una Sandman Bike, con unas ruedas extremadamente gruesas; como dice él, “para flipar bajando”, como dicen muchos, “para sufrir subiendo”.  Pero no es el caso de Martín, al que nunca se le ve sin su sonrisa sea bajada o subida. El Iron Bike tiene esas cosas… algo especial que atrae a cualquier amante de este deporte de riesgo.

5 comentaris:

Oscarjet ha dit...

Una mes ! soc un lector fidel.

Com et pots enrecordar de tot dies despres!!! quina memoria!!

Gracies i bones vacances!! espero ansios la resta...

;DDD

Anònim ha dit...

Truschka? Nosaltres també vam tenir una txeca però en cursa i fotent canya, la Antonia.
Que us ho passeu bé a la terra dels homes amb faldilla, jajaja!!!

Rubén

INDEPENDENT BIKE - Torello- ha dit...

se que es molt dur ehhh, però llegint, venen moltes ganes de fer-la, MOLTES!!!

Clara ha dit...

Veig que al Vicenç va fer de assessor, us donava consells, per menjar, per regular que be nooo , ja te per això mala sort amb les punxades ehh..Jo crec que vas molt be en assegurar i no arriscar-se en las baixades, això es tindre bon seny...Ja veig que dia a dia les etapes son mes dures i ho pitjor es que aneu acumulat sobrecarrega, però al vostre espiri’t de superació farà que acabeu aquet mega repte
Aquet IIDottore, vols dir que no anava fumat ja ja....

Quique ha dit...

VOLEM LES SEGÜENTS ETAPES!!!!
Ho sento, però algú ho havia de dir.
Salutacions des de Girona, campions.