5a etapa 28/07 Pramollo - Refugi Selleries. Senderisme passejant la bici

Un perfil aparentment inofensiu

Sort que tot i la pluja la 4a etapa ens havia anat bé perquè sinó... només pensar en la idea que encara ens en falten 3 entre elles el Chaberton amb tot el cansament acumulat es fa duríssim, doncs encara més pedalar-les, però ja que hi érem... s’havia de continuar l’esperit de Salut i Rauxa al atac!!

Un dia més uns quants companys catalans deixen enrere aquesta aventura, alguns a contracor, així que abans de començar la jornada ens acomiadem del Xavi Guàrdia i companyia i anem a veure en quin ordre toca sortir avui. Sembla que tornem asortir en grupets en principi hauria de ser en grupets de 5 començant pels últims de la classificació, d’aquesta manera el Santi, el Vicenç i jo hauríem de sortir en el mateix grup o com a molt en dos grups correlatius però aquí l’organització per algunes coses va al seu aire, així que surten un parell de grups i em criden a mi, surto imaginant-me que en el següent grup sortiran el Vicenç i el Santi però no, quan m’atrapa el Vicenç diu que al Santi no l’han cridat, així que el pobre veient que si no feia res es quedaria sol amb l’Isma esperant per sortir doncs s’afegeix el següent grup i es posa a apretar per atrapar-nos.

El carinyo és indispensables aquestes hores del matí, una abraçada!!

jajaja, de mig adormida faig cara de borratxina!

El perfil d’avui és clar, gairebé 100 kms amb tres pujades i dues baixades i dos trams especials amb un altre tram especial en mig de la segona especial, és la mina, un lloc emblemàtic de l’Ironbike, es creua una antiga mina de talc i cronometren el temps que tardes. Aparentment una etapa més però en el briefing de la nit anterior el Fabrizio ja ens havia posat la por el cos dient que era una jornata amb trams de caminar i si ell diu que s’han de caminar 20 minuts vol dir que jo caminaré 1 hora, no falla.... també vaig aprofitar per preguntar-li per la previsió meteorològica i no em va aclarir pas massa cosa, n’havien consultat un parell, segons ell una donava brutto i l’altra brutto cap a la tarda, tot i que no domino l’italià hagués preferit que m’hagués dit netto que brutto però ens haurem de conformar amb el què vingui. Per sort el dia s’ha llevat prou clar, esperem que no s’embruti...

Només sortir comença la primera pujada i la primera especial, per fer-nos falses esperances sortim primer per asfalt, que pocs quilòmetres més amunt es converteix en pista i a escassos metres la deixem per agafar un corriol que primer careneja muntanya amunt i segueix pel mig d’un bosc on podem anar pujant algun tram sobre la bici vigilant no relliscar amb les arrels molles per acabar sent impracticable sobre la bici en la seva major part degut a les roques i grans esglaons que ens anem trobant.

El gos de la foto el vem anar veient durant els 20 primers kms! esperem que sapigués tornar...

M'avança l'Iñaki. Pica verdad? jejeje

Quina pandilla, el Diego d'Urugai, el Santi, el Pep, el Miguel i el Paolo amb el seu osset al casc

El Xavi torna al atac!

Agafem la pista però no ens fessim il.lusions...

Que toca caminar i de valent!

Vinga que aquí podem pedalar una mica

En aquest tram de caminar, tot i que hi poso ganes vaig perdent metres respecte el Santi i elVicenç, és molt llarg i ens hi passem molta estona, també comparteixo caminada amb el Xavi i el Carlos, al menys em vaig trobant amb gent. Quan ja porto una bona estona caminant recordo que no he pensat en menjar res, i m’obligo a empassar-me una barreta amb penes i treballs, anar escalant pedres amb la bici en una mà i amb una barreta a l’altra ja és massa.

Amb passos ferms cap endavant

Se hace camino al andar: senderisme pur i dur

N’hi ha que són masoquistes de mena, el Xavi Arenes després de no haver sortit el dia anterior decideix sortir en aquesta que sap que tocarà caminar quan això és el què no li agrada però aquest cop surt mentalitzat, disposat a patir i això hi fa molt, moltíssim.

GT man! ai Xavi, sort que anaves concienciat a caminar que sinó...

Vaig fent amb el Carlos i arribem a un tros que torna a tenir trams més ciclables on em trobo al Vicenç esperant, el Santi no és massa endavant i poc després per fi visualitzem una pista, sembla que es veuen taquetes de colors circulant-hi així que amb una mica de sort deixarem el sender per seguir pujant per pista i així és.

El Carlos i les immenses muntanyes

La pista ens dóna una de les sorpreses del dia, comencen a aparèixer llacs al llarg del nostre recorregut, no és que fins ara el paisatge no hagi estat maco però amb l’esforç de tanta estona caminant no l’havia pogut gaudir com es mereixia i ara sí, la pista és de bon fer però tot i així el Santi es va quedant enrere. Quan arribem al avituallament ens comenta que té mal de cap, demana un paracetamol, mengem i ens hidratem i continuem muntanya amunt però es veu que la pista ja havia durat massa i ens enfilem al Coll Cialancia per un sender que bordeja un llac i després d’una forta corba a l’esquerra zigzagueja per una tartera, vinga a empènyer i carregar la bici altre cop!

Aprofitem la pista per rescatar una barreta

Ens enfilem per la pista prop del llac Lauson a 2030 metres

Deixem el llac Lauson cada cop més avall

Sembla que arribem al cim

Però al arribar-hi veiem que la pista segueix pujant i apareix la boira

Per una vegada enganxo al Vicenç amb cara de cansat, no us enganyeu, tot aparences!

Ben carregada i ben acompanyada per les cintes de la sort de la Clara, gràcies guapa!

És l'únic cop que el Santi es queda enrere, algo li passa...

Al Vicenç i a mi ens sembla veure gent pujant per la cantera que hi ha davant el pic més alt... esperem que no siguin ironbikers...

Parada al avituallament, alguna cosa pel mal de cap del Santi, please!

Doncs ho havíem vist bé, sortim pel corriol de l'esquerra per acabar pujant per la tartera!

Jo truco als bombers que em vinguin a buscar...

Per fi arribem dalt!! més senderisme en estat pur

Hem perdut molt temps amb tant caminar, no hem fet ni 19 i ja portem més de 4 hores, la mitja és nefasta, esperem que la baixada sigui ràpida i puguem recuperar temps, però la sort no està de la nostra part, s’ha de baixar cap a la zona dels 13 llacs però clar, estem a 2683 metres, això és alta muntanya i no hi ha cap pista per aquí, anem seguint el GR que per mi a estones és factible muntada a estones no, però en tot cas de ràpid no en té res.Això sí, la zona preciosa.

Durant la baixada passem pel costat d'aquest canyó

Baixem seguint el GR fins les ruïnes d'aquest refugi militar en desús

Per acabar-ho de rematar avui l’etapa és bastant diferent a la de l’any passat, així que la memòria del Vicenç no té massa a fer-hi, especialment els primers quilòmetres fins a la mina, i a sobre no hem tingut temps d’agafar el perfil, la Fátima ha anat a buscar-nos l’esmorzar al campament però s’ha desmaiat un noi, i h aajudat a atendre’l així que se’ns ha tirat el temps a sobre per algunes coses i hem marxat sense perfil, així doncs que ens apareix una pujada per sorpresa, és curta però seguim pel mateix GR així que lenta també ho és.

Pujada sorpresa pel GR i directa cap als núvols

Finalment arribem aun collet i al canviar de vesant ens trobem els remuntadors d’una pista d’esquíi què s’hi fa a les pistes d’esquí al estiu? Doncs sí, hi ha un bike park, anem seguint les cintes del Iron entre mig de passarel·les, caminets sinuosos, algunsalt, peraltes, etc... molt divertit i ara sí ràpid, a part d’un parell de salts bèsties la resta és tot fàcil, llàstima que a mitja baixada se’ns posa a plovisquejar cosa que fa més perillós algun tram amb fustes i arrels. Per fi arribem a baix i s’acaba la primera especial del dia, hem tardat 5:16 en fer 30kms, quin desastre!!!

Acabem la primera especial, semblava que no ho aconseguiriem!

El desànim s’apodera de nosaltres, però no ens rendim, tal i com ha vingut la pluja marxai baixem cap a la mina, abans d’entrar mengem bé, al avituallament acaben de preparar uns ous remenats boníssims, ens abriguem i col·loquem els frontals, just abans de començar la mina i amb ella la segona especial del dia arriba la Denise.

mmm que bo que és tot

La mina la faig fatal, s’ha d’anar entre els rails de les antigues vagonetes, vigilant molt amb els canvis de via perquè quan n’hi ha es creuen els rails i si els trepitges rellisques i et fots la gran patacada. El Vicenç va davant avisant-nos dels canvis però jo no m’hi vaig gens bé, ja fa temps que per anar amb bici només em poso una de les dues lentilles però aquí amb la penombra la trobo a faltar i no m’acostumo a la poca il·luminació fins que gairebé ja s’acaba, amb tot plegat ens atrapa la Denise i això que ella havia sortit més tard.

Ara que començava a agafar-li el tranquillo s'acaba...

Mira que arriba a anar lenta per aquí dins.... estem fent una cua...

Sortint de la mina s’acaba l’especial de l’especial però seguim dins de la segona especial del dia, quin lio, no sé perquè em recorda als germans Marx! Jejeje. Ens desabriguem i mentrestant la Denise i el seu acompanyant ens passen al davant i continuen.

A la sortida de la mina guardant roba i els frontals

Baixem per carretera i no els veiem, ai que ja els hem vist prou, penso, però no, al cap de poc de començar la segona pujada del dia els atrapem i tot i que nosaltres ja hem posat el ritmo de l’abuela de la Fátima, és a dir que anem fent xino-xano, els avancem amb certa facilitat. Això m’anima, per segon diac onsecutiu passem a la Denise pujant, i mira que els primers dies ella ens passava forta, ara només ens falta que no ens recuperi baixant!

Per variar ens enfrontem a una llarga pujada, uns 1300 metres de desnivell del tiron, aquesta sí que la recorda el Vicenç de l’any passat i diu que l’últim tram és a peu, què hi farem, total ja no ve d’aquí! D’alguna manera ens hem de distreure, anem xerrant, observant els paisatges, el primer tros passem per un poblet, ens fixem amb les taulades, són com de pissarra però cada peça és d’una mida moltmés gran de les que estem acostumats per aquí, el Santi veu uns porcs, jo a mesura que anem pujant començo a veure bolets i alguns rovellons fins que en veig un de tan gran que em veig obligada a parar dos segons per agafar-lo, és instintiu! El Vicenç se’l posa a la motxilla i ens l’emportem, ara ja som 5, el trio sabadellenc, l’abuela de la Fátima i el rovelló, jejeje. Sí, sí es que després de tants dies d’Ironbike comencem a estar una mica perjudicats i no només físicament!

Sí que hi havia porquets però vegetals!

Després d’una bona estona de pujada, arribem a un avituallament, lo bo s’acaba i toca caminar de nou, són uns 400 metres de desnivell que no sé com aconsegueixo fer amb la bici a l’esquena gairebé sense parar per descansar-la. Normalment no puc mantenir-la molta estona a les espatlles i combino amb estones d’anar-la empenyent però aquest tros és bastant dret però sense entrebancs de pedres grans i pujo amb la bici a l’esquena trams llarguets, a més estic motivada, no ens podem encantar que passa l’estona i a més no vull que la Denise ens atrapi.

Fem un tram de prat més ciclable i encarem l’últim tros d’ascensió dura a peu fins coronar al Coll Roccias a 2.140 metres d’alçada i a l’alta muntanya ja se sap, el temps és variable, així que canviem de vesant de muntanya i es posa a ploure, sembla que la cosa va en serio així que ens enfundem els Gore Tex i jo la gorra de visera de la Fátima.

No sóc l'única que troba bolets, el Vicenç vol tastar-los i tot!

Senderó d'allò més empinat, rodejats de prats i flors

Vicenç, diga'm que som dalt

A més la baixada és corriolera, amb el primer tram trialero i a més moll així que em toca baixara peu, aquí em començo a mosquejar, tant esforç per perdre-ho tot baixant a peu, sort que pel què diu el Vicenç falta poc per acabar l’especial però no...com que no portem el perfil no sabem que l’especial aquest any no s’acaba fins a baix de tot al poble de Roreto a 827 metres d’alçada, així que encara tenim un descens de més de 1.300 metres que em va desmoralitzant, la part tècnica s’acaba i agafem pista però a cada refugi o caseta que passem ens pensem que allà hi ha l’alfombra esperant-nos per acabar l’especial que hem començat a la mina però no. Amb l’ansietat d’acabar l’especial ens passem un avituallament sense parar, i continuem avall, divisem un poble i penso perfecte, ara sí que segur que s’acaba aquí però no, allà hi ha Il Dottore amb una noia de l’organització avisant-nos de que bé una baixada “xunga”, xunga? Com si no n’haguessim fet proutes avui, doncs sí. Una baixada impossible i llaaaarga, un sender ple de pedres, que baixa molt directa amb unes zetes molt tancades i rodejat de milers d’ortigues! Tot això amenitzat per la pluja, collonut!

La paciència se m’acaba, entre picades d’ortigues, cops dels pedals a les cames i remugant baixo el més ràpid que puc sense relliscar, ni provo de pujar a la bici fins i tot el Vicenç ho fa majoritàriament a peu... finalment arribem a la pista enrabiada poso la directa avall, baixo ràpid, per fi arribem a Roreto, creuem l’alfombreta, un pont i la carretera.

Emprenyada volo pista avall

Per molt enrabiada que estigui no m'estic de saludar al fotograf que ell no en té la culpa, Ciaaaao!

Ells dos no és que estiguin emprenyats, són les cares que se'ls hi posen quan no em poden seguir, jejeje

Paro per treure’mel Gore Tex, ja fa una mica que no plou i estic suant a més al parar un moment me’n adono que no em trobo bé, estic mig marejada, hauria de menjar però no puc, tinc la panxa regirada, no tinc energia però tampoc puc engolir res així que vaig fent com puc, aquest trams que és de pujada suau se’m fa dur i alenteixo la marxa, finalment entre el Santi i el Vicenç em convencen perquè faci una parada tècnica entre els arbustos, un temps preciós que perdem però que em permet després poder continuar fins al avituallament on, amb la panxa una mica més a lloc, puc menjar i prendrem un gel per afrontar l’última pujada del dia.

Vinga que només us queden 11 kms de pujada ben asfaltadets... sí sí....

Ens avisen de que tenim el temps molt just per no superar el límit establert per l’organtizació de 12 hores. Ens diuen que falten 11 kms de carretera això sí de pujada, que el final de l’etapa no és al refugi de Selleries sinó que és 5 kms abans, que el temps compta fins allà que és per on falten els 11 kms. Disposats a donar-ho tot per aconseguir-ho reprenem la marxa, les cintes ens porten per un camí, on és la carretera? Passem pel costat d’una bassa gran, el camí segueix, es posa aploure, apareix davant nostra una rampa impressionant i alhora la pluja passa a diluvi! El què ens faltava, dalt de la rampa parem per posar-nos els Gore Tex de nou i seguim, però de carretera res de res, tot pista sota un ruixat dels que fan història, no parem tot i que veiem als dos nois que han sortit abans que nosaltres de l’avituallament aixoplugats en un cobert però no ens ho podem permetre o no arribem.

Cau tanta aigua que ni la visera impedeix que em regalimi per tota la cara, els ulls em piquen i me’ls vaig fregant, després d’uns 6 kms arribem a Depot, un poblet on sí, ara sí, comença la carretera que puja fins el Fort de Fenestrelle on creiem hi ha l’alfombra del xip i s’acaba l’etapa. La pluja cedeix i ens deixa encarar la pujada sense mullar-nos.

Comencem a pujar i aviat ens adonem que hem d’accelerar la marxa si volem entrar en temps, queden uns 5-6 kms, i a mesura que pugem més apretem, no sé d’on trec les forces, el Vicenç m’anima a donar el màxim, el Santi animar-me no pot però tira tant com pot amunt, miro el pulso que engoleix els minuts com mai, és molt contradictori, els minuts passen més ràpid del què voldria per poder arribar a temps però en canvi per l’esforç que faig passen molt a poc a poc. Amb un mal de cames descomunal segueixo carretera amunt, hem d’intentar no perdre tot el què hem aconseguit fins ara, per un moment un bri d’esperança, arribem al hotel del Fort, segur que l’alfombreta del xip és aquí a més ja portem gairebé 12 kms des de l’avituallament però no, passem per davant de l’hotel i res d’alfombreta i el meu pulso marca 12:00h, no cal seguir deixant-hi la pell...com puc els hi dic al Santi i el Vicenç que apretin ells que com que han sortit més tard encara tenen algo de marge però m’animen a seguir jo també a tope iaixí ho faig, encara agonitzem gairebé 2 kms més, sempre amb la idea al cap de que, com ens van dir el primer dia, aquest any es valorarà més qui acabi les etapes queno qui no les acabi o no en faci alguna, per això val la pena donar-ho tot, tot i que acabem creuant l’alfombreta el Santi 5 minuts per sobre del temps, el Vicenç 7 i jo 9.

De la pujada agònica no hi ha fotos, no sé pas perquè....

Estic exhausta com mai, crec que els meus dos companys també, ens tirem a la furgo de l’organització per veure una mica d’aigua, una mica més de 12 hores d’etapa, moltes caminant, amb sol, pluja, bike park, mina, bolets, l’abuela, mareig, ortigues... i esforç, molt esforç, ens envaeix una profunda decepció per no haver pogut entrar en temps tot i haver tret forces d’on no ens en quedaven, però per altra banda és gratificant haver completat el recorregut i més sabent que aquest any sabran recompensar aquest esforç a diferència d’edicions passades, així que amb aquesta contradicció i una mica de fred, encarem els 5 kms de pujada que encara ens falten per arribar al Refugi de Selleries.

Ben abrigats cap al Refugi, què feria jo sense ells!

Mentre anem pujant ens passen 3 cotxes plens de bikers, entre ells la Denise, així doncs egoistament no puc deixar de pensar que ella no ha acabat l’etapa i jo sí, i que per tant em posaré 2a a la classificació.

Es fa fosc, esperem que els núvols marxin i poguem dormir sense pluja...

El refugi no arriba mai, de tant cansats casi que parem a dormir aquí

Es va fent fosc i ens costa arribar al refugi, després de l’escalfada de l’última pujada ara ja no hi ha ni abuela que valgui, anem al ritme de la tatarabuela com a mínim! Però encara anem fent broma i admirant el paisatge que un cop passada la tempesta, ha quedat espectacular. Per fi fem una corba a l’esquerra i veiem l’arc d’arribada i el Refugi de Selleries, la Fátima ens està esperant com sempre, preocupada per nosaltres i sabent que amb una jornada tan llarga no és el millor dia per dormir en el campament al costat del refugi, ells no han pogut pujar l’autocaravana i dormiran avui en una tenda com nosaltres, així que avui no tenim el menú de la Fátima preparat, ens hem de conformar amb el batut recuperador, això sí calentó i la pasta de l’organtizació que està bona però coi, si podem sopar dos cops com fem cada dia millor que un, no?

La nit s'acosta i el cel post-tormenta està genial

I després de gairebé 13 hores arribem al refugi!

Com cada dia arribem quan n’hi ha que fa hores que ho han fet, avui el Milton ha retallat alguns minuts al Isma i per exemple a nosaltres ens ha tret més de 4 hores, comença a fer efecte la firma que li vaig fer al maillot, jejeje! El Pep que està fent un carreron i cada dia ens espera més que animat per comentar la jugada ens ha tret unes 2 hores, així doncs que quan nosaltres després de la dutxa calentona anem a sopar ells ja ho tenen tot a punt i se’n van a dormir,quina enveja!

Sopem tot lo abrigats que podem perquè a 2030 metres fa una rasca important i després anem una estona al refugi que s’hi està calentó i on la Fátima em fa una mica de massatge assentada en una cadira, avui el Santi i el Vicenç es queden sense... i això que demà ens espera el mític Chaberton!

Recuperador calentonet i pasta!

El Vicenç, la Fátima, el César, l'Ivan, el Santi Vilarubia, l'Arenes, l'Emili i el Carlos, tots ben abrigadets

Abans d’anar a dormir però veiem les classificacions i és quan em puja la mosca al nas, els tres sortim amb la mateixa penalització com si no haguéssim acabat l’etapa o si ens haguéssim quedat dormint a la tenda de campanya, 10.000 punts de penalització i 1 etapa no acabada, això vol dir que segueixo per darrera la Denise i que no podem ser finishers de l’IronBike perquè consideren que avui no hem completat l’etapa tot i que no hem deixat de pedalar ni un dels kms que ens separaven de Pramollo a Selleries... la Fátima em diu que demà al matí ho comentarà amb els jutges de cursa, així que anem a dormir, això sí, avui ens costa una mica més de lo habitual perquè es veu que uns quants de l’organització tenen ganes de gresca i ens obsequien amb una bona dosi de petards.

Kms etapa: 85 kms fins el final d'etapa + 5,3 kms fins el refugi

Desnivell positiu etapa: 4.160 + 310

Temps etapa: 12:09 fins el final d'etapa + 44' fins el refugi

Temps màxim etapa: 12:00

El balanç de l’etapa: agredolç, contents per haver completat el recorregut i decebuts però no haver-ho fet dins del temps. Si ja ho tenia clar el primer dia cada cop esfa més manifest, he de baixar millor, així no perdria tant temps caminant i tot seria una mica més fàcil, però això no ho arreglaré d’un dia per l’altre. Pel què fa a les averies estem tenint molta sort, i les meves mans amb el compeet segueixen aguantant, així doncs que tot a punt pel Chaberton!

Després d’aquesta etapa continuo 3a entre les noies, tot i que ens havien dit el contrari, l’organització ha valorat igual completar l’etapa fora de temps que no fer-la i per tant la Denise i jo hem tingut la mateixa penalització i això fa que segueixi darrera d’ella tot i que ella no ha fet l’etapa sencera. Així doncs no ha servit de res treure-li 6 minuts a la primera especial, ella me'n ha recuperat 1 o 2 a la mina però és que a la segona li hem tret 26 minuts! Quina llàstima que no es vegi reflectit en lloc...

Però el pitjor de tot,no és això ja que no comptava en fer cap mena de posició al IronBike sinó que el què volia era acabar-la, és que consideren que no hem acabat l’etapa i que,per tant, no podem ser finishers de l’Ironbike. Esperem que revisin les noves normes d’aquest any i ho rectifiquin i sinó doncs què hi farem nosaltres a acabar totes les etapes que és el què ens motiva.

Classificació de l’etapa

Classificació general

La crònica a PlanetaMTB

La crònica de Cablepress:

IRON BIKE: Jueves 28/07/11 Quinta Etapa PRAMOLLO- REFUGIO SELLERIES

Estamos viviendo la mas extrema de las ediciones del Iron Bike

Pasado ya el ecuador de la competición, 113 son los corredores que seguían esta mañana en carrera aguantando las inclemencias del tiempo y la dureza de las etapas. Esto es el Iron Bike, no todos pueden superarlo y es que casi una veintena de corredores ya se han quedado por el camino. No hay duda que estamos presenciando una de las ediciones más extremas de la historia del Iron Bike y esto, podéis creerlo, son palabras mayores. Y hoy no podía ser de otra manera… Se han vuelto a superar los 4000m de desnivel positivo acumulado y según el GPS de Isma, ya se han superado los 22.000m, y esto aún no ha terminado. El mal tiempo y las incidencias mecánicas han sido otra vez los protagonistas de la quinta etapa, que partía de Pramollo para llegar a Roure, en el refugio de Selleries. Todos los bikers han sufrido lo suyo! La dureza se ha visto reflejada especialmente en el duelo entre Milton Ramos e Ismael Ventura; el primero ha sufrido una rotura de cadena, y el campeón ha tenido problemas en el buje de la rueda, un percance que le ha hecho perder un tiempo considerable en la segunda cronometrada. Ambos mantienen una durísima lucha, en la que Ismael hace valer su mayor experiencia en la carrera y Milton recurre a una estrategia muy particular; se sitúa a rueda de Isma esperando su desgaste psíquico o un posible problema para lanzar un ataque y recuperar algunos minutos sobre su rival. La verdad es que lo tiene realmente crudo, porque Ismael Ventura está haciendo un carrerón espectacular y será muy difícil arrebatarle el maillot. Además, Milton no puede perder de vista ni por un momento a sus seguidores, los hermanos Rostagno, el italiano Mauro Pellegrino y el inglés Matthew Page, que va escalando posiciones y conforme avanza la carrera, va encontrándose mejor día a día, según nos comentaba al finalizar la etapa; o sea, que podrían haber sorpresas en esta recta final de la carrera. Otro español, Agustín Navarro, se sitúa entre los diez primeros de la clasificación y tenemos que destacar también la actuación de dos parejas españolas: Unai Paniagua/Oscar Castro y Israel Perea/Juan Ma Zango, que están en un merecido 2º y 3r puesto en la geneal, por detrás de los polacos Szymon Zacharski/Filip Kuzniak. En féminas, tenemos que resaltar el gran papel que está haciendo Ada Xinxó, que cada día va recuperando minutos respecto su rival más directa, la italiana Denise Avalle. La catalana quedó segunda en las dos especiales de hoy y ya está acercándose al segundo puesto en la general. La americana Louise Kobin se muestra invencible, conociendo muy bien lo que es el Iron Bike. Y es que muchos participantes coinciden en los mismo: “Quien no haya estado en el Iron Bike, no sabe realmente lo que es el Mountain Bike”, no hay nada más que decir. Mañana, subida al mítico Chaberton, 3.120m de altitud, y un desnivel de 2.000m. La prueba de fuego de la competición! Veremos que tiempo nos espera en la cima…