diumenge, 21 d’agost de 2011

4a Etapa 27/07 Torre Pellice - Pramollo. Aigua per un tub!

Malauradament en lloc del despertador o la Fátima ens desperta la pluja, puf quina mandra!! Si cada dia costa més encetar una nova etapa, avui amb el dia plujós i gris... encara més,a més alguns catalans es despedeixen abans de la sortida, se’n tornen cap a casa, per ells l’aventura s’acaba abans d’hora però nosaltres seguim... com cada dia les bicis a punt, gràcies al Cesar, ahir va tenir una mica més de feina amb el radi del Santi però per la resta, com sempre, revisió de pastilles de disc, engreixar... i la Fátima posant-nos crema escalfadora per tot arreu, jejeje,bueno, jo a les cames ja en tinc prou que està plovent però de moment de fred no en fa molt i comencem pujant.
Quina carona de bon matí! Una bona dosi de crema escalfadora
Com sempre aquí al Iron no es moquen amb mitja màniga i la primera pujada doncs ja tenim gairebé 800 metres de desnivell per tornar després a baixar al poble.

El dia està espès i nosaltres més i ens costa trobar el lloc de la sortida, comencem bé! A més la Fátima estava posant el perfil a la bici del Vicenç i tampoc no el localitzem, just abans de sortir però el veiem més enrere. Apa, tot en ordre, ja podem començar una etapa més!
Tot i que el dia pinta fatal...Apunt per la 4a!!

L'última foto abans de guardar la càmera al fons de la motxilla protegida de la pluja

Per un moment ha parat de ploure però és un miratge, al cap de poc de sortir s’hi posa de nou,sortim tots junts, amb pujada suau, es formen diversos grupets i nosaltres ens quedem amb el de l’americana, que com que de moment no es tram cronometrat va tranquil·la. Veiem el Vicenç una mica més endavant.

La pujada s’intensifica i la pluja també... comencem a empapar-nos així que el Santi i jo decidim parar per posar-nos els Gore-Tex, al Vicenç des que ha començat la pujada forta ja no el veiem i a l’americana tampoc, entre que ens abriguem i tot plegat ens passa un munt de gent, a més jo sóc incapaç de pujar sobre la bici, foto dues pedalades i rellisco, cau molta aigua amb poca estona i el terreny ja moll no absorbeix l’aigua i rellisca molt i amb les cames que no trobem el ritme m'és impossible fer força per traccionar sobre el terreny mullat, a més ja començo a tenir el cul escaldat de tants quilòmetres i amb la pluja la cosa va a més, així que imaginant-me 85 quilòmetres en aquest estat lamentable inevitablement em rallo.

Acabant la primera pujada, si noi a veure si para de ploure una mica...

Buf, amb la cara pago, si el dia continua així... no veig tres en un burro! Agafo el manillar per fora per evitar les ferides.
Per acabar-ho d’adobar el meu casc de la pluja, el que porta visera incorporada m’ha demanat la jubilació i porto el dels dies solejats, és a dir sense visera, com a conseqüència amb la forta pluja m’entra aigua dins els ulls i tinc problemes amb la lentilla... així que quan arriba la baixada vaig a pas de tortuga per no relliscar i perquè no veig gran cosa... aquí m’avança la Denise.

Després d’una petita patinada que es queda en un ensurt arribem de nou a Torre Pellice. Jo només tinc una cosa al cap, si he de continuar necessito una visera! El primer conegut que veig és el Xavi Arenas que avui no ha sortit, li demano si el seu casc té visera però no, després li demano a la Fátima, tampoc tinc sort, però em deixa la seva gorra de visera d’anar a córrer, així que me l’encasqueto, la visera és un pèl gran però més val això que res!

Com a anècdota ens expliquen que pel bucle qui ha passat primer és l’Iñaki, jejeje, ahir es va fer l’etapa de tranquis amb nosaltres i avui fotent canya per no mullar-se més del compte, és la bomba!

El Vicenç és al avituallament, ens bevem el te calentó que ens ha preparat la Fátima, mmmm... que bé per entrar en calor i sense pensar-ho massa més engeguem de nou que amb la que està caient prou costa pensar en tornar a pedalar.

Sortim el Santi i jo, el Vicenç encara no està a punt però ell rai que ja ens atraparà, anem remuntant la carretera que ahir ens va dur a Torre Pellice i arribem a Villar Pellice just en el moment en què la Denise passa per l’alfombreta del xip i comença l’especial. Plou menys i ens esperen 1800 metres de pujada així que ens treiem algo de roba i ens hi posem que quan abans comencem abans acabarem!
Apa, ja tinc gorra i el cos més a to amb el te de la Fátima, cap a l'especial!

El Vicenç a punt de caçar-nos
Costa arrancar però mica en mica vaig trobant el ritme, millor que la primera pujada del dia, a més no tinc problemes d’adherència i la crossmark s’agafa bé, anem agafant alçada i ens engoleix la boira, anem avançant alguns bikers, entre ells la Denise, m’animo perquè és la primera vegada que l’avancem, seguim al mateix ritme i aviat desapareixem entre la boira. La pujada és brutal, molt llarga, i els últims 400 metres amb unes rampes bestials, sort que el Vicenç se’n recorda de l’any passat i ens va avisant:
- Vindrà una rampa del 50%!!
Sembla impossible,oi? Doncs algo així era, una rampa emporlanada que ens obliga a baixar de la bici, tot i que alguns superbikers com el Vicenç aconsegueixen fotres un rampot del tiron, quefort!
Comença l'especial i la boira... quan ens trobem al Dani de Cablepress encara es veu alguna cosa...
M’emprenya moltíssim la boira però avui crec que m’ha anat bé, mirar quan falta per arribar a dalt i veure-ho tot blanc fa que no tinguis cap referència, no saps si falta molt o poc, així quan arribes al avituallament, respires alleugerit, tot això que ja hem pujat, això sí, la pluja torna a ser intensa, mengem algo ràpid però no agafar fred i ens tornem a enfundar els Gore-Tex, ara toquen els últims 300 metres de desnivell per un sender de merda, no perquè s’hagi de fer majoritàriament a peu sinó perquè està ple de tifes de vaca, jejeje

La pena de la boira és que no ens deixa gaudir del paisatge espectacular que m’imagino que tenim al nostre voltant, però què hi farem, sempre podem tornar-hi un altre dia... toca caminar, però m’ho agafo amb ganes, així descansa el cul, bici a l’esquena i intentar no encantar-me, porto el ritme molt millor que les caminades per pujar al Bellino, un dels motoristes de l’organització ens avança en aquest tram de sender, ell té feines i treballs però va pujant amb la moto, tot un espectacle amb les pedres, i l’aigua que baixa muntanya avall, això si porten les motos carburades especialment per poder pujar a més de 2.000 metres. Tot i així quan fem el cim ens el trobem tirat, se li ha espatllat la moto, uf no voldria ser ell, nosaltres fem tot el primer tram de baixada igual que a la pujada, a peu però baixar la moto a peu... no deu ser pas viable!

Doncs sí, el primer tram de baixada del Coll Chiot Cavallo és força trialero, si li sumes els litres d’aigua que fa estona que cauen.. .doncs ens toca baixar amb les bicis al costat i mirant de no relliscar, tasca complicada, algun moment ho altre tots tenim el nostre sustet, tot i així no em vull encantar que la Denise baixa millor. Finalment arribem a la pista, millor perquè podem pujar a la bici però anem calats així que decidim fer-li cas al Vicenç i no baixar massa ràpìd més val perdre una mica de temps però no congelar-nos.

Tot i així la baixada és horrible, els peus glaçats, cap mena de tacte als dits, cada cop més fred, el Santi que de seguida es posa lila, baixa una mica més enrere mirant de no quedar-se tot el fred del món per ell i després d’una petita pujada arribem a un petit oasis a 1.400 metres, el Refugi Sap, on tenim un avituallament neutralitzat que ens ve com anell al dit, te calentonet i uns troços de manta tèrmica que ens donen els de l’organització perquè ens posem sota els maillots. Tot i ser neutralitzat no ens hi encantem massa per no agafar més fred, tampoc volem entrar dins que si per aquelles coses s’hi està bé qui serà el maco que després es posa a pedalar de nou sota la pluja?

La sorpresa arriba quan, ja apunt per sortir, del refugi en surt la Louise, necessitava entrar en calor i alhora arriba la Denise al avituallament.

Continuem el descens, deixem altre cop la pista i és per corriol, que amb lo mullat que està opto per baixar bastants trams a peu intentant córrer una mica, sobretot després de veure caure davant meu la Louise i l’Emili. Al avituallament abans de coronar ja ens havien dit que l’organització havia escurçat l’etapa, no para de ploure a estones més a estones menys, hi ha hagut abandonaments per inicis d’hipotèrmiai han decidit treure un bucle que hi havia al final, un tram de pujada menys per les nostres cames!
La baixada s’acaba, sort perquè patia pels genolls, tan córrer avall no acostuma a sentar-me massa bé però de moment no es queixen gaire, millor! Toca una pujada, aquest cop no massa llarga on recuperem alguna posició, aprofito que hem deixat la boira més amunt per, de tant en tant, fer un cop d’ull alguna corba avall i no diviso la Denise, bona senyal tot i que potser s’ha quedat molta estona al avituallament neutralitzat i per això no la veig... no té dita.

El trio passat per aigua cap al km.50 en un tramet d'asfalt abans de començar la baixada
A partir del quilòmetre 50 el perfil marca bàsicament baixada amb algun tram de pujada però curt, la veritat és que aquest tros m’ho passo bé, tot i que a poc a poc, aconsegueixo fer alguna baixada sobre la bici tot i el terreny mullat, és divertit, sobretot sentint el Vicenç darrera posant seny quan m’animo:
- A poc a poc, no t’embalis que està molt moll i és difícil frenar...
Més avall entrem en zona boscosa, el bosc que ens envolta és espectacular, llàstima que com que plou avui només hem agafat una càmera de fer fotos i està a la motxilla ben tapada, tenia l’esperança de que el dia s’arreglés i poder-la treure però sembla que no, no hi ha pausa de pluja. Comencem un tram amb uns rampots importants, són curts però intensos, i aquí comencem a passar força gent, nosaltres en canvi els provem tots, la gent fa cara d’estar-ne fins el monyo, jo estranyament m’estic divertint, segueix plovent però no tan fort i tot i que és un dispendi d’energia que segurament no ens podem permetre ens provem en cada rampa, per provar-ho que no quedi!

Admirant el bosc d’arbres alts i ploranés em venen al cap les cròniques de l’Annabel, de les seves escapades pels boscos gallecs plens de fades i follets, més d’un deu estar-s’ho passant de conya veient-nos pedalar per allà, jejejeje. Les rampes s’acaben i la baixada es torna pedregosa, molt pedregosa, el camí està recobert per un llit de pedres, com s’hi fos una via romana en desús, davant la meva sorpresa faig més trams dels esperats sobre la bici, tants que penso que m’he l’estic jugant massa i segueixo baixant a peu a no sé que ho vegi molt clar, el Vicenç i el Santi disfruten triant les traçades i de cop gent animant-nos,arribem al final de l’especial i on s’acaba sobtadament l’etapa, més o menys amb 70 kms.
El SuperVicenç!

Aquí un parell de més prudents

Jo ja me l'he jugada prou avui, seguirem caminant

Al mal tiempo buena cara!

Última corba, un pontet i acabem l'especial i l'etapa! Per cert, entre les pedres vaig veure algun rossinyol!
Ens donen menjar i beure i ens donen la gran noticia, l’etapa s’ha acabat però hem de pujar amb bici al poble on hi ha el campament, 5 kms de pujada, que acaben sent 6 i una mica més de 400 de desnivell, el temps ja no compta i ens ho prenem amb tranquil·litat, tot i així s’acaben fent una mica llargs i pesats, és que a més són per carretera.

Finalment però entrem en un poble i sorpresa! Lo primer que veiem és l’autocaravana, que bé! Hem d’anar primer però a la meta i allà ataquem l’avituallament, quines coses,després de més de 9 hores pedalant sota la pluja, mica en mica deixa de ploure...esperem que això vulgui dir que demà l’etapa serà en sec... creuem els dits.

A l’autocaravana la Fátima ens espera amb el recuperador calentonet, la roba està inservible, tot ple de fang, el Cesar també té més feina que mai, bicis enfangades i clar més gent amb problemes mecànics, el tio s’està fins passades les 4 del matí arreglant bicis amb un frontal!
Te nassos, arribem a meta i deixa de ploure, nosaltres directes a alimentar-nos!

Quina gana!
Quin banquet! gràcies Fátima! i per la gorra també!

Després de menjar calentó a l'autocaravana me’n vaig a la següent aventura del dia, dutxar-me al campament i és que només hi ha unes dutxes i són mixtes, campi qui pugui! Per sort l’aigua està ben calentona i ja neta i polida cap al briefing i el sopar.

Com sempre no aconseguim anar aviat a dormir i a més quan ja som a la tenda, sentim molt rebombori, un cotxe que para i deixa el motor engegat, les llums enfoncant la tenda i gent xerrant, així no hi ha qui dormi, quan marxen movem la tenda de lloc, sort que aquestes 2” no fa falta ni clavar-les amb piques! L’endemà la Fátima i el Cesar ens expliquen que eren els del’organització que havien vingut a veure qui dormia a l’autocaravana, perquè els corredors hem de dormir en tendes.

Kms etapa: 75
Desnivell positiu etapa: 3.845
Temps etapa: (unes fins al final de l’etapa + la pujada al camp base)
Temps màxim etapa:

El balanç de l’etapa: les mans amb el compeed ben posat aguanten bé tot i la pluja, quina sort i a la nit ració de la pomada que em van donar ahir a l’ambulància perquè cicatritzin una mica les ferides. Després de les pèssimes sensacions de la primera pujada i el fred de la baixada llarga l’etapa per mi, tot i no parar de ploure i anar calats des dels minut 2, ha estat de les més divertides, però no ho diré gaire fort que potser algú em maleeix, jejeje.

Pel què fa a la classificació, després d’aquesta etapa consolido la 3a posició entre les noies,ja que la Niky no ha acabat l’etapa i a jutjar pel què hem penalitzat comparat amb la Denise hem fet millor que ella l’especial (les classificacions de l’etapa 4 que hi ha a la web de l’Ironbike són incomplertes i molts no hi sortim per tant no podem saber el temps oficial d’etapa ni de l’especial), la Louise com sempre en una altra dimensió tot i que avui no ens ha tret tant, sembla que la pluja ha perjudicat més a la resta que a nosaltres.

Classificació de l’etapa (està incompleta)
IRON BIKE: Cuarta Etapa, 27/07/11 TORRE PELLICE-PRAMOLLO
La lluvia y el frio protagonistas de la jornada
La lluvia y el intenso frío han sido los protagonistas de esta 4ª etapa. La dureza misma del recorrido se ha visto incrementada por un día que se ha levantado lluvioso y con el cielo completamente cubierto. Los descensos se han hecho mucho más peligrosos. En el descenso del Colle Chiot Cavallo, doce corredores han sufrido un inicio de hipotermia, con lo cual la organización se ha movilizado completamente para atender a todos ellos. La etapa se ha cerrado con un gran número de retirados, pero sin ningún problema grave. Finalmente la organización ha decidido cortar la etapa en su último tramo, para evitar problemas mayores. Una prueba más de la dureza de este entorno; con todo esto podemos dar crédito al mérito de Ismael y Milton Ramos, que siguen luchando para conseguir ser los mejores.
En cabeza de carrera, Milton se consolida en segunda posición de la general a 50 min. de Ismael Ventura que sigue arañando minutos en cada tramo cronometrado. Por detrás les siguen los hermanos incansables Rostagno, que siempre están ahí y el quinto lugar lo ha arrebatado el italiano Mauro Pellegrino. Queremos destacar también que entre los 10 primeros hay otro español, Agustín Navarro, que, dadas las circunstancias, también tiene su mérito.
En categoría femenina, no hay cambios; todo apunta a que la americana se llevará la victoria ante la italiana Denise Avalle. Pero la española Ada Xinxó está haciendo un buen papel, manteniéndose en el tercer puesto.
Cualquier cosa puede pasar, las carreras de larga distancia y por etapas de este tipo pueden llegar a ser muy imprevisibles. La carrera aún no ha terminado.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina remullada! Devíeu acabar ben encongits.

Rubén

Oscarjet ha dit...

Avui no tinc temps per llegir, quina rabia. Pero dema ho fare que tindre temps....de moment amb les fotos nomes....flipo ! que guai collons!
Moltes gracies per compartir!
Aquest blog es Lo Puto Blog !!! ;DDD

Oscarjet ha dit...

Molt emocionant ! quin patimen de etapa amb tanta pluja ! valents !!!!