2a Etapa 25/07 San Damiano – Barge. Aniversari feliç!

Avui és un dia mooooolt especial, el Santi fa 33 anys i a més és el seu Sant, així que ho celebrem amb tot luxe de detalls, descans en una fantàstica tenda de campanya, despertador a les 5 del matí a toc de trompeta i petards (gentilesa de l’organització de l’IronBike), el típic pastís d’arròs amb llet amb espelmes, i com a colofó una fantàstica ruteta d’uns 120 kms, oi que és fantàstic? Jejeje

A la una per molts anys, a les dues... per molts anys!!

El campament es desperta ben aviat

Ja estem a punt!

Sabadell Power!

Doncs res, ens posem les piles i cap a la sortida, avui sortim en grups d’uns 10 començant pels últims de la classificació, així que a mi i a la Niky ens criden en el segon grup, tot i que el Santi i el Vicenç estan just sobre meu a la classificació surten amb el grup següent, ja m’atraparan.

El Xavi ja ni es veu, ara que no se'm escapi la Niky

En el meu grup també hi ha el Xavi Arenes que surt com una bala esprintant, la resta ens mirem flipant i li crido:

-Xavi que queden 120 kms!!

Però res, el perdem de vista...

L’any passat els primers 20 kms els van fer en autocar però es veu que els de l’organització ens han vist amb cara de voler patir i aquest any els fem directament amb bici, apa 20 kms extra que per carretera ens porten fins la primera especial del dia. Anem pujant suaument per la carretera fent-nos relleus, ara la Nicky, ara jo, ara un italià de l’equip de la Niky, ara l’Emili i l’Ivan... i així arribem al inici de la pista que és on també comença l’especial, i seguim rodant en colla pedalant bastant ràpid pel marge esquerra d’un riu, canviem de marge per un pont i poc després una cruïlla sense cintes, que estrany penso però tots continuen, una mica més endavant entrem a un poble i tampoc hi ha cintes, ho tinc clar, ens hem perdut, allà davant mateix hi ha un pont, uns quants tornen a creuar per anar a buscar la pista del principi però jo prefereixo tornar enrere fins trobar les últimes marques, desfent el camí em trobo altres bikers de cara, entre ells l’holandès, sí, sí, molt fort un noi holandès que fa dos anys era a l’Eiger i al Gran Raid, el Santi i jo el vem reconèixer el dia del pròleg perquè duia el mateix maillot que llavors, un del Epi i el Blas!

Finalment recupero el camí, just quan també ho feien la Niky i la resta del grup per l’altra banda, apa, que comencem bé l’especial! Ara però estic preocupada, per partida doble, toca pujar amb la bici a l’esquena i a més tinc por que el Santi i el Vicenç m’hagin avançat mentre jo estava perduda i com es pensin que estic més endavant aquests no paren fins al Bellino!

Però no, poc després en mig del corriol estan parats esperant-me han vist que força gent s’havia perdut i s’ho han imaginat, així que ja podem començar l’etapa que ja tornem a tenir el trio sabadellenc operatiu. Vinga doncs a caminar tothom!

Com un ramat de xais, oi Pep?

Anem pujant amb fila india, lo de caminar no és lo meu i veig com la Niky se’m escapa, es fa etern el corriol, se sent per darrera algú imitant un be, jejejeje és el Tarrés que ens passa desbordant energia, quina enveja! Finalment en un poblet s’acaba el caminar i agafem un pista còmode si no fos que ja vaig amb les cames fetes caldo, per sort no sóc l’única en el mateix estat i anem xerrant l’Iñaki, el Miguel, el Ricard i jo mentre ens anem enfilant muntanya amunt. Ja més amunt ens passa el grupet dels craks, l’Isma, els dos germans italians del davant, el Matt, el Milton.. i ens animem mutuament. Unes corbes més endavant roden el Santi i el Vicenç i flipo quan veig de lluny que, quan els atrapen els del grup capdavanter el Vicenç es posa a esprintar a l’Isma davant la sorpresa de la resta, i l’Isma aprofita l’embranzida de l’atac del Vicenç per agafar uns metres a la resta, que bo!

Els bascos no tarden en avançar-nos, ells participen en parelles  i van molt bé

Darrera el Miguel està arribant la Louise, ens passa com una bala

Venga Iñaki fuerte arriba!

Passada la Granja Chioligiera a poc menys de 1800 metres d’alçada trobem el primer avituallament on reagrupem per començar la segona patejada del dia i aquesta és de les bones, més de mitja hora caminant per un corriol molt guapo però amb trams molt empinats i em costa molt avançar, m’ofego, el Vicenç amb va donant consells, fes passos petits em diu, no pugis el ritme i intento fer-li tot el cas que puc, al Iñaki això d’empènyer la bici li agrada tant com a mi, ens costa però aconseguim arribar dalt del collet, un lloc guapíssim amb vistes al Monte Bellino! Una foto de grup i prosseguim.

Tio que es para hoy! Una mica més i es queda al avituallament

. 

Apa, tornem a caminar

Per allà hem d'anar? sort que portem les Mavic que no rellisquen gens

L'Argentí de les rodes gordes creuant el riu, aquest tio està ben xalat!

Ara em toca a mi

ok, ok, passos petits i molta paciència

El Miguel las mata callando

Vinga que arribem al collet

Això, tu aprofita per descansar que jo tardaré una mica en arribar

Vinga que gairebé ho tinc! Iñaki, arriba!

El Bellino darrera, ja venim!

Ara ja per pista i en grupeta ens anem apropant als peus del Bellino, el Vicenç ens explica que l’any passat van fer tota la pujada per pista, era dura però era ciclable, sort que aquest any havien dit que es caminaria menys...

Muuuuuuuu!

Una mica més de corriols i a l’alçada d’una ermita ara sí agafem la llaaaaaaaaaaaarga pista que pedalada rera pedalada ens porta fins el Bellino. Al començar-la atrapem al Arenes, ja s’ha cansat de córrer i renega de lo entretingut que ha estat fins ara el camí, l’anem deixant enrere i al Emili també. Anem fent i el Vicenç i l’Iñaki se’ns van escapant i ens quedem el Miguel, el Santi i jo, decideixo prendrem un gel i el Santi també però ell para un moment a dissoldre’l en el bidó així que ens quedem el Miguel i jo, en una corba el Miguel m’avisa:

-Mira una marmota!

I sí, sí ,anem pedalant mentre l’observem tarda força en amagar-se, que estrany amb lo tímides que són normalment.

Yep, que atrapem al Xavi! 

Paciència i una canya que la pujada és molt llarga

Quin aniversari, no podria ser una mica més descansat?

Quines vistes!

Alces la vista i veus gent molt amunt, ostres fins allà hem d’anar.. quan sembla que ja hi ets més a prop, gires una corba, et canvia totalment la perspectiva i apareixen més quilòmetres de pista, en algun lloc podem veure els pals que estan fotent el Vicenç i l’Iñaki corbes més amunt, quins paios!

Ostres, no puc parar ni un moment que el Miguel i l'Ada se'm han escapat...

2794..... uf si encara hem de pujar a 3000!

En un dels revolts, veig al Santi molt a prop i em poso a cantar-li Aniversari Feliç allà al mig, el Miguel pobre devia flipar! Arribem al Coll Carmagnola on hi ha l’últim avituallament abans de culminar l’ascensió, mengem una mica, ens abriguem i emprenem els últims 200 metres de desnivell que els fem majoritàriament altre cop a peu.

Alegria que ja ens queda menys!

I no podríem pujar amb l'helicòpter?

Doncs res, ja pugem a peu...

Aquest tram vaig animant al Carlos que té l’espatlla adolorida d’una lesió anterior, li dono un ibuprofè i cap al Cim del Monte Bellino hi falta gent. Just abans de coronar ens trobem al Dani de Cablepress fent-nos fotos i l’helicòpter baixa allà mateix a buscar-lo per portar-lo a fotografiar bikers en un altre punt, quin soroll i quin vent que fa l’aparell volador aquest!

Quatre passes més i som dalt! Hem fet un 3.000! Magnífic! Gires sobre tu mateix i miris on miris només hi ha muntanyes, és espectacular, val la pena haver de carregar la bici per venir fins aquí, aquest sí que és un bon regal d’aniversari! 

Hem fet el cim!!

Un passet més i ja ho tinc! Em pesa el cul o deu ser la bici?

Foto by Dani de Cablepress, collonuda!

Ho hem aconseguit, el primer 3000 de l'IronBike!

Però no ens hi podem encantar, que se’ns fa tard i agafem fred, així que avall, sempre que puc pujo a la bici però hi ha massa terra solta i trams complicats així que em vaig quedant enrere i baixo com puc. La baixada és llarga però jo la faig molt lenta, em trobo un noi que ha punxat, li demano si té de tot, li dono una enganxina perquè intenti tapar el tall del neumàtic i marxo, que ja vaig prou a poc a poc... el Santi, el Vicenç, l’Iñaki i el Miguel m’han tret una eternitat... però els meus dos escuders m’esperen i fem junts la pista fins a l’aviutallament neutralitzat a l’alçada del refugi Melezé on ens tornem a trobar amb l’equip del Red Ciclista. 

El Vicenç va sobrat i d'alguna manera s'ha de distreure, jejeje

L'Iñaki a la baixada fa una altra cara, com disfruta!

Increïble 

Apostoflant!

Sortim els 5 per enfrontar-nos al penúltim port del dia, encara no portem ni la meitat dels quilòmetres, de fet no hem ni acabat la primera especial i és tardíssim. El port se’m fa molt dur, el grup es va estirant, cadascú al seu ritme i com que el meu és més lent em quedo última però anar fent, psicològicament se’m fa molt dur, només m’animo uns instants quan avanço un parell de nois i com que la pista té bona visibilitat vaig veient com els hi vaig guanyant metres. Arribo a dalt fosa, amb unes ganes de baixada tremendes, em prenc un gel de cafeína, està molt i molt dolent, eghs! Però m’animo pensant que ve baixada.... l’alegria em dura molt poc, la baixada es preciosa però no tinc prou tècnica per fer-la, un corriol transcorre per un bosc dens, intens, primer d’arbustos i com més avall arbres més grans, majestuosos, les corbes són massa tancades i vaig cansada, no en faig ni una del dret així que opto de nou per caminar, i em vaig desmoralitzant, no puc parar de pensar que si pujant vaig lenta i a la baixada perdo el temps caminant, no arribarem en lloc i el pitjor es que el Santi i el Vicenç com que m’esperen doncs tampoc. 

Avituallament neutralitzat

La pista coberta d'herba

Mentre m'esperen es fan un book

Arribo feta pols, un segon de descans i avall!

Quin cabreig de baixada, per fi un tramet fàcil

El tram difícil s’acaba a Pontechianale on hi ha un pantà, el rodegem i creuem per la presa, sort que a partir d’aquí la baixada és fàcil, ja era hora, baixo intentant recuperar una mica el temps perdut i arribem a una carretera on s’acaba l’especial.

El dia cada vegada està més núvol

Vinga a carregar piles que ens queda una especial i un port, toma ya!

Uns quants aprofiten per retirar-se....

El dia s’ha ennuvolat i cauen unes gotetes, arribem al avituallament de Sampeyre, hem baixat a 970 metres, si fa unes hores érem a 3.000! quina bogeria. Mengem i fem càlculs, anem fatal de temps portem unes 9:20 i encara ens falten més de 40 kms amb un port de més de 700 metres de desnivell però ho hem d’intentar, hem d’aconseguir arribar a meta amb menys de 12 hores, tot un repte... i a més just aquí comença la segona especial del dia.

Sortim els tres amb la companyia del Carlos i l’Emili, el port és d’asfalt, el Vicenç i el Santi ens porten esbufegant però el Carlos i jo aconseguim aguantar el ritme, l’Emili es va quedant però és molt bo baixant i després sempre ens atrapa així que anem fent. La pujada es fa llarga però l’anem fent, deu n’hi do com pica en alguns trams, ens passa i saluda Il Dottore amb la moto, diu que ens espera dalt. Així doncs només hi ha un objectiu, tornar-lo a veure, quan el veiem voldrà dir que només queda baixada!

El Santi i el Vicenç ens porten amb la llengua fora, oi Carlos?

sí, sí tu ens portes esbufegant

Que bé canviem l'asfalt per pista això ja m'agrada més

S'acaba l'última pujada del dia, per fi!

I ho aconseguim ja més amunt l’asfalt es torna pista i suavitza la pendent, per postres però hi ha un parell de rampes sorpresa i finalment veiem Il Dottore esperant-nos al costat d’un avituallament, però no parem, no ens ho podem permetre, el temps apreta. Comencem a baixar, la pista cada vegada és més pedregosa, moooolt pedregosa! Amb tanta pedra al Carlos li fa mal l’espatlla i l’anem deixant enrere, tornem a ser nosaltres tres, aquest cop contra les pedres! Mare meva quin mal de braços, pateixo perquè fa molts pocs dies encara em feia mal la costella i amb aquest trote... el canell també em fa patir però de moment tot aguanta. A mitja baixada s’acaba l’especial i les pedres, gràcies a Déu. Ara sembla tot bufar i fer ampolles perquè només ens queden uns quants quilòmetres de baixada fins a Barge o al menys això és el què diu el perfil però res més lluny de la realitat.... fem una volta per arribar al poble al·lucinant, sort que el Vicenç se’n va recordant i ens avisa que no serà fàcil, repatxonets, corriols, rampots de la mort, asfalt, camí... el Fabrizio! Sí, sí en un creuament veiem al Fabrizio, penso ja hem arribat però no, només estan apuntat dorsals, ens posem per una pista, falten 15 minuts per arribar al temps màxim i no es veu cap poble, estem el mig del bosc! No arribarem pas, no arribarem pas... collons quin patir!! I vinga a córrer, a donar-ho tot, canviem de basant de la muntanya i es veuen cases una mica més avall, sí, ha de ser Barge per nassos! L’últim esforç i una corba que amb les presses gairebé passem de llarg i per fi el globus inflable de la meta, el creuem i paro el pulso: 11:55!!! Pels pèls!

Darrera nostra uns segons més tard entren el Carlos i l’Emili.

Ja podem respirar tranquils, feta pols però contenta anem cap al Camp Base on ens esperen tots per preguntar-nos què tal, per segon dia el Milton, a qui fins abans d’ahir no coneixia de res, em demana que li firmi un maillot, aquest tio està boig J! Ell va millorant dia a dia, va arribar amb l’esquena fotuda del tute del viatge però mica en mica es va recuperant. El Tarrés també va com una moto i sempre fa molt bona cara a més avui té un regal pel Santi, llonganissa d’Osona! Mmmm que bona!

Aquesta és la cara que se't queda després de fer 33 anys  a la 2a etapa de l'IronBike, sort de la llonganissa!

Però no ens podem encantar gaire xerrant, si volem recuperar alguna cosa més val que ens posem en marxa amb el ritual: batut, dutxa, dinar-berenar, massatge, sopar, brifing i a dormir el més aviat possible, tot i que això no ho aconseguim gairebé mai i això que el César quan arribem fins hi tot ja ens ha muntat la tenda!

A la dutxa veig que em surt sang del dit gros del peu dret, així que al sortir vaig a l’ambulància a que s’ho mirin. Res, tinc l’ungla trencada, no m’estranya amb tant tros a peu, diuen que el millor és treure el tros que està mig penjant, ho fan amb un bisturí, dit embolicat i cap a sopar... espero que no em molesti per caminar els pròxims dies...

Kms etapa:125

Desnivell positiu etapa: 4.150

Temps etapa: 11:55

Temps màxim etapa: 12:00

El balanç de l’etapa encara és més clar que ahir: els justos van al cel, 5 minuts més i entrem fora de temps!! Això sí avui de rampes no n’he tingut. He d’aprendre a baixar millor, algú em fa un curset?

Després d’aquesta etapa continuo 4a entre les noies, darrera de la Niky, la Louise ens treu un món a totes, està fortíssima! Hi ha una cosa però que m’anima, a la primera especial, he fet el 4art temps entre les noies però a la segona especial, l’últim port del dia, he fet el 2on millor temps, tot i així he tardat 9 minuts més que la Louise, és molt però a la primera especial es que la tia m’ha tret més de 2 hores!! A la Denise només li he tret 3 minuts però per alguna cosa es comença.

Classificació de l’etapa

Classificació general

La crònica a PlanetaMTB

La crònica de Cablepress:

IRON BIKE: Segunda Etapa 25/07/11 SAN DAMIANO MACRA-BARGE

Estamos ante todo un experto de los Alpes italianos,

No hay duda que estamos ante todo un experto de los Alpes italianos. El catalán Ismael Ventura se mantiene fuerte y constante en el primer lugar de la clasificación, mientras que Milton Ramos aún está buscando su lugar en la carrera. En la primera especial cronometrada, Alesandro Rostagno y Milton entraban a 10min de Ismael que, muy a pesar de sus declaraciones en las que nos comentaba que no se encuentra en su mejor momento, en la carrera se muestra intratable; debe ser que el Iron Bike es su prueba favorita y le motiva más que ninguna otra carrera.

Asistimos pues a la primera gran etapa de alta montaña, subiendo al monte Bellino cuyo descenso “es lo mas grande que he hecho nunca!” comentaban algunos de los corredores.

Cabe destacar que la dureza de esta etapa ha provocado que 15 corredores no la terminaran. Con todo esto, vamos viendo que este va a ser un año de muchas bajas, a causa de la dureza de las etapas de este año, algo incluso superior al anterior, sumado al mal tiempo, muy desfavorable en carreras de alta montaña de esta envergadura.

En la general, al campeón Isma le siguen los hermanos Rostagno, el belga Van Hoeydonck y Milton Ramos.

En categoría femenina, Louise Kobin se consolida en su primer puesto y va escalando posiciones en la general; se ha situado ya en la 23ª posición, todo un mérito! Le sigue, pero muy de lejos Denise Avalle, mientras que la española Ada Xinxó sigue en la carrera y se mantiene en 4ª posición.

En Master40 no hay duda que este año dominan los italianos, suponemos, conocedores del terreno y de la prueba.