De camí al Iron Bike i el Pròleg

22 de juliol, el viatge:

Divendres a primera hora la Fátima, el Santi i jo ens encaminem cap a casa el Vicenç per carregar l’autocaravana i emprendre el camí rumb a Limone Piamonte. Abans però passem per Teià a buscar el Dani de Cablepress que també va al Iron Bike a cobrir-lo periodísticament. Ara sí, ja hi som tots i cap al Piamont hi falta gent.

El viatge es fa distès, anècdotes per aquí i per allà, parades en àrees de servei i en un semàfor per esperar el nostre torn per creuar el Túnel del Coll de Tende i finalment per una carretereta de muntanya estreta arribem a Limone. Per sorpresa nostra les dues primeres persones que veiem són el Tarrés de Torelló i el seu pare, apa, ja hi som tots, la colla s’amplia amb 2 més i junts trobem el Camp Base on ens instal·lem, de moment no hi ha massa moviment. 

Fent cua al Coll de Tende

Genolls pre-ironbike, quin desastre, jejeje

No hi ha volta de full, hem arribat!

Amb la jefa, de moment amb cara de descansades

La gana apreta i anem a atipar-nos en una pizzeria, no podia ser d’una altra manera. Una volteta pel poble i a dormir, per últim cop en un llit, el de l’autocaravana, a partir de l’endemà ens toca dormir en tenda de campanya, normes de l’organització.

A sopar a la pizzeria, ja hi haurà temps per la pasta party

Santi, agafa apunts que aquests dos ja saben de què va això de l'Iron

23 de juliol: el Pròleg

Ens llevem i comença l’activitat al campament, capuccino deliciós en un cafè, compra col·lectiva al super, recollida de dorsals i mentrestant va arribant gent, entre ells el César que ens farà de mecànic durant aquests dies, el tio ha vingut pedalant tota la nit des de Sauze d’Oulx, no té remei!

Si aneu a Limone heu d'entrar al Caffe Carrllon, mmmm quin capuccino!

Ui, ja comencen a fer tonteries, això promet!

Recoi, no ho sabia que era tan interessant això del super...

I arriba el César com si res després de pedalar tota la nit...

Ja tenim dorsals i la ditxosa bandereta...

Quin gran Team!

Abans de dinar ens disposem a donar una volta de reconeixement al circuit del pròleg, el Cesar tot i estar mort de son i cansat també s’hi apunta. Costa una mica trobar totes les indicacions però per fi trobem el lloc que sembla la sortida i anem resseguint el circuit, primer planer pel costat del riu, aviat la cosa s’enfila muntanya amunt amb algun rampot de consideració i després un sender no massa tècnic però amb pendent en algun tram que ens deixa de nou al poble. Aparentment cap complicació però quan vens amb la confiança minvada de fotret unes quantes patacades no tot és tant fàcil i els nervis s’apoderen de mi al inici del sender, veig que és fàcil però no m’atreveixo ni a encarar-lo, després d’un moment de pànic i seguint les indicacions de la colla aconsegueixo baixar-ne bona part, espero però fer-ho millor en el pròleg! 

Vinga nois a veure si ho trobem, de moment ens ho posen fàcil

Un parell de trencalls sense senyalitzar però l'elecció és fàcil: en cas de dubte sempre amunt

La cosa promet, sembla que els paisatges valdran moooolt la pena

L'autocaravana ja la portem ensenyada

César mira el què fas!

Havent dinat muntem la tenda i arriba l’autobús de l’organització que ve de Sauze d’Oulx, com que l’última etapa acaba allà molta gent hi ha deixat els cotxes i l’organització ha posat un autobús per baixar-los a ells i les seves bicis fins a Limone, el campament comença a bullir i els nervis afloren, i amb el primer brifing del Ironbike 2011 el dia es va ennuvolant i cap a les 19:00 ens preparem per arrancar amb el pròleg.

Escampall de bicis

Però aquests catxarros no s'inflaven sols?

Tots en silenci, el primer brifing de l'ironbike 2011

Sortim un a un a intervals de 30 segons, jo davant del Santi, no vull apretar massa perquè total lo d’avui no és res, 4 kms de pròleg, lo serio començarà demà i durarà 7 dies o sigui que aquí no guanyarem ni perdrem massa res. De totes maneres a la que em poso a pedalar les cames em fan un mal terrible, si em diuen que és un nou sistema de tortura m’ho crec, vull córrer una mica més però no puc i abans de començar la pujada el Santi ja m’ha atrapat. Pujo com puc, esbufegant, unes corbes més amunt ens atrapa el Vicenç i fem el què queda tot junts, arribem al sender i li demano al Santi d’entrar-hi jo primer, he de recuperar confiança i me’n surto prou bé, a mitja baixada atrapo a l’Anne, una noia francesa molt maca que sense demanar-li em dóna pas. La part final del corriol és més divertida, amb menys pendent i puc deixar la tensió de banda, al cap de poc de tocar asfalt se sent pip-pip, ja no cal córrer més el xip ens marca el final del pròleg. Tants nervis i al final amb menys de 20’ ja ho hem tingut fet.

Grupeta catalana

Amb el Xavi Arenes

A punt a punt de començar el pròleg: quien dijo miedo?

I el Vicenç tant feliç

Amb l'Anne després del pròleg

D’entre les noies, que en som 6, marco el 3er millor temps 17 segons per darrera la Denise una noia italiana que ja hi era l’any passat, molt més endavant està la Louise Kobin, americana, tota una experta en rutes per etapes, està clar que té la paella pel mànec. I a menys d’un minut de mi la Niky, amb qui encara no ho sabia però compartiria molts moments durant les primeres etapes.

Tornem al campament, dutxeta i el sopar amenitzat pel brifing del Fabrizio, el cap de cursa que cada dia després de sopar s’encarrega de fer el brifing de l’etapa següent, normalment amb italià, anglès i francés i ens informa a tots que aquest any es valorarà més el fet d’acabar les etapes, o al menys això vem entendre...

El centre neuràlgic del campament, l'autocaravana del Vicenç

Ara ja som a la boca del llop i tenim ganes de començar, que per alguna cosa hem vingut, així que sota un fort ruixat anem a dormir, creuant els dits perquè l’endemà es desperti el dia amb un sol radiant. 

Doncs a la tenda no s'hi està tan malament, bona nit!