6a etapa 29/07 R.Selleries - Sestriere. El Gran Chaberton

És molt dur llevar-se a les 5:30 del matí a més de 2.000 metres d’alçada amb una rasca de consideració, havent anat a dormir tard i molt i molt cansats, les nostres cares són el viu reflex de la duresa d’aquests instants i no som els únics...

No comments...

Després però del trauma inicial toca posar-se les piles que avui ens toca l’etapa reina de l’Ironbike, hem de fer el cim: el Chaberton! Així que endreçar les coses de la tenda, enfundar-nos roba ciclista (aquest cop una mica més abrigats), esmorzar el què bonament podem i fer tard a la sortida, sí, sí, som a les tendes quan sentim que criden els nostres dorsals i arribem un parell de minuts tard a la línia de sortida, li comento al Fabrizio que ja estem a punt però “ens castiga” fent-nos sortir els últims, a nosaltres i un munt de bikers més, entre ells l’Iñaki, que no hem arribat a temps. Apa, doncs com que no fa fred a esperar-nos allà pal plantats, aprofito per fer-me la trena que ni d’això havia tingut temps i això que el Cesar i la Fátima s’encarreguen de desmuntar-nos la tenda que sinó... Abans de sortir ve la Fátima i em diu que ja ha parlat amb els jutges per lo d’ahir i que ho arreglaran, tampoc li dono massa importància ja que per mi, igual que pel Santi i el Vicenç, lo important és afrontar l’etapa d’avui que prou feina tenim.

A part del Chaberton, avui en principi tocava travessar per dins el Fort Fenestrelle i les seves famoses escales però amb la pluja d’ahir i el fred és massa perillós i ho han eliminat, també ens diuen que han escurçat una mica el recorregut del dia i és que aquest any s’estan passant dos pobles i tots els ironbikers reincidents ens diuen que han afegit un port més cada dia incrementant així la duresa de la prova. Sembla que avui doncs s’apiaden de nosaltres, ja ho notarem...

Finalment ens deixen sortir, primer de baixada desfent el camí per on vem pujar ahir al refugi, però en lloc de fer-lo sencer per la pista agafant algun corriol que la va tallant, recoi descobreixo que el fre de davant em fot una escandalera que déu n’hi do. Jo que em pensava que avui no veuríem els pros, doncs m’equivocava, una mica més avall el corriol ens deixa a la pista i trobem l’Isma, el Milton, & company aturats al principi de l’especial, no sé quina mosca els hi ha picat però ens deixen passar a nosaltres.. mal negoci ens hauran d’avançar... ells mateixos. Un corriol ens porta fins on lloc amb quatre cases mal posades que creuem pel mig tot seguint el GR i just després a punt per creuar un rierol deixem pas als pros que ja ens han caçat, a partir d’aquí el corriol s’anima muntanya amunt fent-nos entrar de cop en calor i passem a ras de les cases de  Pequerel, un poblet on hi ha el primer avituallament, on no parem ja que no fa res que hem sortit, això sí, uns metres més amunt canviem de idea i fem un alto per desabrigar-nos que amb la pujada i el solet, que per sort avui ens acompanya, no fa falta tanta roba. Llavors m’adono que amb les presses del matí no ens hem posat la crema del sol, això que fins ara ho havíem fet religiosament cada dia...

Anem veient com marxa tothom

Per fi podem sortir nosaltres, darrera nostre el refugi de Selleries

Poc després d'haver iniciat la primera especial

A partir de Pequerel la pujada és per pista, una corba més amunt ens trobem al Xavi Arenes que també li sobra roba i un escassos metres més enllà la Louise en un marge ajupida vomitant, pobre, no fa gens de bona cara, li comento al seu xicot si els podem ajudar d’alguna manera i seguim el nostre camí, buf quina mala passada!

La pujada continua, de fet després d’un petit descans per carretera avall, agafem un trencant a mà dreta i comencem a pujar per una bona estona i mare meva, com costa, amb l’apretada d’ahir tinc les cames mortes i la pujada, tot i que no molt dura, fins al Coll d’Assietta es fa molt llarga. Menys per l’Arenes que ens passa com un coet, els dies no passen en va per molts, en aquesta pujada coincidim amb en Sergi i el Jordi, fins ara només els havíem vist al campament perquè porten un ritme bastant més alegre que nosaltres però avui als dos els hi està passant factura l’etapa d’ahir, concretament als genolls, i roden amb nosaltres.

A la carena del mig el Fort de Fenestrelle, llàstima no haver-hi pogut passar

El Santi i el Vicenç, allà on van els persegueix la meva ombra, jejeje

Apa, ja ens hem desabrigat, quin mal de cames!

Passejant el maillot del Soplao pels Alps!

Amb les cames foses no tenim altre remei que recórrer de nou al ritmo de l’abuela, jejeje, quan arribem al coll d’Assietta una breu parada al avituallament i continuem. L’aproximació al Chaberton es fa eterna, ens passem uns 20 kms més carenejant, ara una mica de baixada, torna a recuperar els metres perduts, baixa de nou, puja...passem al Arenas que es torna a abrigar... i nosaltres no ens salvem de les seqüeles de les etapes anteriors, especialment la d’ahir ens ha deixat els genolls ven cardats, a mi em molesta especialment el dret. Un cop dalt el Coll Basset, on hi ha remuntadors de pistes d’esquí toca baixada pronunciada per un sender, massa pronunciada pel meu gust, aquí ens passa el Sergi que baixa com un tiro i el Santi també se’n va més endavant, jo baixo com puc, vaig poruga i amb els trams que baixo a peu els genolls em fan més mal i avanço a pas de tortuga, el Vicenç em va esperant, del cansament tinc una petita caiguda on normalment baixaria sense problemes, per sort no em faig res i uns metres enllà ens trobem al Santi assegut a la dreta del caminet. Jo pensant-me que ens estava esperant la mar de descansat i ens diu que també s’ha fotut de lloros i que ha anat a espetegar uns metres més avall del corriol, sort que ha caigut tou en un prat d’herba i no s’ha fet res. 

Arribant al Coll d'Assietta

Avituallament al canto, hi ha formatge, la meva debilitat, mmmmm...

Seguim amb el puja - baixa, l'aproximació al Chaberton no s'acaba mai

El corriol desemboca en una carretera i sorpresa, som a Sestriere! Coi si aquí és on s’acaba l’etapa, no m’havia fixat pas que el recorregut feia un 8. Vaig una mica rallada, entre les cames fotudes i que no arribem mai al Chaberton... i d’entre la gent apareix la Fátima, això sí que no m’ho esperava, ve tota seria i em diu:

-          Eres la única chica en carrera, Louise ha abandonado.

-          Jolin, vaya ya la he visto que palo que lo haya tenido que dejar, pero está Denise, no?

-          Denise? Denise hoy no ha salido, la tienes ahí detrás vestida de calle...

Doncs sí, em giro i la veig repenjada en una furgo, coi jo que pensava que havia sortit puntual a la seva hora i que estava més endavant resulta que avui li toca jornada de descans! La Fátima m’insisteix en què em concentri en acabar que tinc l’ironbike guanyat! A mi no em surten els números, s’haurà de veure si ens arreglen lo d’ahir sinó no ho crec pas, de totes maneres estic força atabalada pensant en el Chaberton i que està costant molt arribar-hi així que prefereixo no pensar en el tema i seguir a lo nostre que és completar l’IronBike i per això el pròxim pas és arribar als peus del colós i de moment no hem fet ni això!

Li deixem roba que ens sobra a la jefa, i continuem el nostre camí. Ningú ens treu de voltejar més per la zona, una pujada i apa avall, en un prat d’herba molla ple de bonys que no es veuen empunto la roda del davant en un d’ells i surto per orelles, la meva caiguda preferida! Per sort, aquest cop no em faig res, que caic ben tova, a més ningú se’n ha enterat, m’aixeco i veig una mica més endavant al Arenas caminant i els Santi i el Vicenç parats al final de la baixada, no m’han ni vist caure. Finalment agafem una pista i anem per una vall amb un muntanyot imponent davant, em penso que és el Chaberton però el Vicenç m’ho deixa clar, no és pas aquesta muntanya, el Chaberton està en direcció contrària, estem fent una petita volta, la que ens faltava! Per sort però han tret part de la pujada a la Cima Bosco i no pugem fins dalt, baixem directa per pista fins el riu, el creuem i ara sí ens encarem direcció Fenils on comença l’ascenció al gegant.

Agafem un sender dels distrets però fàcil pel mig del bosc, esquivant arbres i arrels mullades, anem baixant i apropant-nos a les poblacions de la vall, en una d’elles, Bousson, hi ha el final de la primera especial del dia, res 5 horetes d’especial, com per apretar no et fot! Creuant uns quants pobles més i gairebé passant per dins del jardí d’una casa arribem a Fenils i al avituallament que hi ha als peus del Chaberton, per sorpresa allà hi ha molta gent recuperant forces, l’Iñaki i el Miguel, l'Isra i el Juan Mari (amics de l'Oskar Raju), ... i també el Dani de Cablepress que ens explica que l’Isma ha abandonat ja que amb el fred que va agafar l’etapa de la pluja porta un parell de dies amb un refredat que l’ha deixat baldat. Em comenta també que sóc l´única noia en cursa, li demano per la Louise i diu que ja està millor, me’n alegro!

A punt de finalitzar la primera especial del dia 60 kms després d'haver-la iniciat, quina tela!

Va por ti Oskar!!

Mentre mengem, omplim els bidons i el camelback que de ben segur ens espera una llarga ascensió, amb més de 75 kms d’etapa ja a les cames i més de 5 hores pedalades, ara ens espera una pujada de 2.000 metres! Amb tot apunt decidim començar-nos a enfilar, passem per l’alfombra del xip i apa pista amunt. No passa gaire estona que passem per davant d’una casa on han muntat un avituallament espontani, han tret unes taules, gerres d’aigua i gots de plàstic i mentre ens animen ens ofereixen un got d’aigua, és d’agrair. Al llarg de la pujada també hi ha uns quants bikers que han vingut a animar-nos, de conya!

Ara sí que el veiem bé, com imposa el Chaberton 

Una família entregada i el que puja sense casc un biker que ens animava

Anem pujant, el Chaberton imponent ens vigila, mirar-lo i pensar que hem de pujar fins dalt de tot aclapara però per altra banda és molt emocionant, des d’aquí sembla impossible, de fet sembla que no hi hagi d’haver camí viable per arribar-hi, però pel què diuen hi és. El Vicenç ja fa estona que nota la direcció de la bici estranya, para a mirar-s’ho, la porta mig clavada, i és que l’IronBike ho desgasta tot. Ens anem enfilant i anem deixant el bosc enrere, amb els últims arbres arriben les rampes de pista més fortes i van incrementant també les pedres, pendent + pedres és una mala combinació així que entre el terreny i que les energies no estan per tirar coets de tant en tant poso peu a terra, camino una mica i m’hi torno a enfilar. 

sí, sí ja te'l pots mirar a veure si s'acosta ell a nosaltres, jejeje

Res, quatre pedres

Que se'm escapen!!

Rampots pedregosos, a veure fins on arribo...

Darrera meu el Coll Chaberton, cap allà anem

Els arbres desapareixen del tot i el camí transcorre arrambat a parets de roca imponent, tot i caminar molt anem passant a uns quants i a nosaltres ens passen els bascos que han sortit més tard de l’avituallament. És estrany, no és que nosaltres anem més ràpid que els altres dies però sí que n’hi ha molts que van més a poc a poc que les etapes anteriors, nosaltres com sempre ritme de l’abuela i anar guanyant alçada. 

Toca no fer cas als genolls i posar un ritme alegre caminant

Aupa Patxi!

Muntanyes ferotges

Un maasai al IronBike!

El camí serpenteja, sempre amunt!

Que bo, un fotògraf que s'ha animat a pujar fins aquí dalt i amb bici! Gràcies!!

Brava ragazza, brava! Gràcies pels ànims!

Molto bravo!!

I el mestre Vicenç sobre la bici, bravissimo!

Amb un esforç important arribem a un coll, el Coll Chaberton, on hi ha un parell de nois de l’organització, ens animen i ens diuen que ens falten 2 kms per fer el cim, 2 kms? Recoi si em pensava que ja hi érem! Aixeco el cap i veig un parell de bikers de vermell dalt de tot de la muntanya, deuen ser l’Iñaki i el Miguel, doncs res, haurem d’anar cap allà.

Per aquestes alçades atrapem al Jordi, encara riem quan li pregunta al Vicenç que quan arribem al remuntador? Jejeje remuntador! Per pujar al Chaberton l’únic remuntador que hi ha són les nostres cames! Animats amb l’ocurrència continuem rodant, però un parell de corbes després perdo tracció i apa a caminar de nou, seguim doncs amb la duatló de muntanya, el Vicenç amb la direcció encarcarada serpenteja Chaberton amunt sobre la bici i acaba de coronar muntat, nosaltres anem combinant i pujant amb el Jordi, la muntanya no s’acaba mai però és que són 3130metres!

Aquí sí que podem dir que ja li tenim un peu al Coll Chaberton

El Vicenç ens fa tot un book pujant, quin temps hagués fet si no ens hagués esperat?

Ens anem tornant ara l'Isra camina i jo pedalo fins on pugui

El Jordi buscant el telecabina, quin tip de riure!

Vinga Santi fort amunt! No et rendeixis per 4 pedres, jejeje

Ens anem creuant amb els bikers que ja baixen, entre ells el Miguel i l’Iñaki que ens animen:

-          Venga que ya estáis arriba!

I sí, no falta gaire, a les últimes zetes el camí es veu rodejat d’un filat metàl·lic que ens fa intuir que estem arribant al Fort que corona el Chaberton, i finalment ens apareix ple de color l’arc de l’Iron Bike, que emocionats el Santi i jo creuem mentre el Vicenç no es cansa de fer-nos fotos, quin moment! 

SIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII! Gallina de piel!

Estar allà dalt i pensar que hi hem pujat després de 5 dures etapes de pur mountain bike és increïble, les vistes no te les acabes, els ulls no saben on mirar, les muntanyes, la vall, les restes d’un fort d’aspecte robust que els italians van tardar 12 anys en construir i els francesos van deixar inservible durant la segona guerra mundial, resten allà impassibles, convertides en un congelador gegant i rebent visites d’excursionistes curiosos quan la climatologia ho permet. Hem fet el segon 3.000 de l’IronBike i estem sencers i contents, molts contents!

Les peculiars torres del fort Chaberton

Mentre piquem quatres coses del avituallament a més alçada que he vist mai, rebo una motivació extra en forma d’ànims de Il Dottore i membres de l’organització que em feliciten per ser l’única noia que hi he pujat aquest any però per mi encara queda el més difícil, la baixada. 

Il Dottore és a tot arreu

Encara ara, i espero que durant molt de temps, les fotos de la pujada al Chaberton m’emocionen, m’hi traslladen i les trobo totes brutals, és veure-les i notar com estic enfilant-m’hi, pedalant, empenyent o carregant la bici, només per això val la pena anar al IronBike.

Immensament genial

Les galeries del fort avui en dia són una gelera tot l'any, ull no rellisqueu!

Navegant per internet he trobat aquesta foto del Fort els anys 30 del segle passat

Un avituallament d'alçada

Martín, las ruedas gordas también pinchan

El Santi em dóna presses perquè m’estic encantant i hem d’anar baixant, s’enfila sobre la bici i està a punt de sortir, quan veig repenjada a un pal la seva motxilla, em surt de l’ànima: - Rei, que et deixes la motxilla!

El Vicenç encara riu.

Abans de sortir ja m’estic tement el descens però un cop m’hi poso... el primer tram encara, menys alguna corba més tancada del compte la resta puc anar fent, amb els frens treballant a tope i amb un soroll molt escandalós però vaig baixant mentre animo, entre d’altres, al Xavi Arenes que renega de tantes pedres mentre va fent via cap al cim.

Arribem al coll on es separen el camí de la baixada del de la pujada, i comencem el descens que jo catalogaria de dificultat extrema, mentre notem l’aire i el soroll de l’helicòpter molt a prop nostre, un cop finalitzada l’etapa ens vem assabentar que estaven rescatant al Ivan del Fundació Garcia Cugat que s’havia defallit, per sort res greu.

Quina baixada més horrible, molta pendent, més pedra solta que en qualsevol altre lloc i alguns trams amb esglaons de pedra insalvables fins i tot per l’argentí de les rodes gordes que m’avança just allà. 

Una foto de vèrtic

Que malament que ho passo i els genolls, després del tute d’ahir, no paren de queixar-se tot fent força per aguantar-me a mi i a la bici per no baixar rodolant muntanya avall que, ara que ho penso, segurament hagués estat més ràpid, jejeje. A més el Vicenç i el Santi em guanyen molt terreny, ja els estic tornant a enrederir i això encara em mosqueja més. Estic tan cansada que quan arribem a la baixada normal tinc feina per fer-la.

Per si no en teníem prou apareix una pujadeta, uns 2-3 kms, es fan durs però al menys em serveixen per desconnectar una mica de la baixada. Em recupero lo just per encarar una baixada amb forta pendent per mig d’un prat d’herba, com a mínim estem baixant per una pista d’esquí, adrenalina a tope i un escàndol terrible de les pastilles del fre de davant, quina manera de pertorbar la pau dels Alps!

Fem un tram de camí de baixada que em sona d’haver-hi passat al matí i arribem a un telecabina, ara sí que toca que ens pugin com a marquesos que avui ja ens hem guanyat el cel! Així que salvem 300 metres de desnivell cadascú en una cabina, jo em menjo un plàtan i aprofito per trucar als pares i posar-los al dia, que sempre arribem tard al campament i amb mil coses per fer.

Jordi, ara sí que agafem un telecabina!

Reposant i repostant

El telecabina ens deixa a 1700 metres, així que encara ens queden 11 kms de pujada fins a Sestriere on s’acaba l’etapa, ja ens haguessin pogut pujar fins dalt! I acabem l’etapa amb la companyia del Jordi i el Paolo, sort que el Vicenç els avisa que encara ens falten unes rampes per arribar a bon port que alguns es pensaven que ja era bufar i fer ampolles, un cop superades, ara sí arribem a Sestriere, poble conegut per les seves pistes d’esquí. 

S'ha acabat lo bo, san tornem-hi que no ha estat res!

Sestriere a la vista o el què és el mateix la meta a la vista!

Però encara ens faran suar de valent per arribar-hi

Al creuar la línia de meta se’m escapen quatre llàgrimes, hem superat l’etapa reina de l’IronBike!! Com ahir hem sobrepassat el temps màxim d’etapa però aquest cop amb escreix, la veritat però és que avui més igual, la satisfacció d’haver completat l’etapa del Chaberton i ser l’única noia que ho ha fet és BRUTAL.

Arribar a Sestriere després de 115 kms i un Chaberton, tot un èxit assolit!

Localitzem l’autocaravana on la Fátima i el César s’alegren molt de veure’ns han passat un dia complicat però lo important és que ja estem tots junts i nosaltres, encara que destrossats físicament, contentíssims d’haver pogut amb el Chaberton.

Avui com sempre dormim a les tendes però dins d’un pavelló, és una acampada indoor. Encara vestida de bici vaig a deixar coses a la tenda i a dutxar-me al pavelló quan em trobo amb la Nicky, quin moment, sense dir-nos res, anem l’una cap a l’altra, ens abracem i ens posem a plorar com dues magdalenes, i és que hem congeniat, no cal que em digui res per saber que està contenta per mi perquè he superat l’etapa i ella sap que a mi em sap molt greu que no hagi pogut patir però a l’hora gaudir del Chaberton. Però com dic jo, ella és molt i molt valenta, enfrontar-se a un Iron Bike sola, ho diu tot d’ella encara que no hagi pogut amb totes les etapes, ja hi haurà un altre Iron Bike.

Encara dins el núvol de l’emoció provocat per l’experiència Chaberton anem al sopar-briefing, comencen amb la versió en anglès. Com que molta gent em felicitava pensava que el Fabrizio em diria quelcom per haver estat l’única noia en fer l’etapa, de fet és com si hagués guanyat l’etapa, però ni ase ni bèstia, això sí, explica que com que un percentatge molt elevat dels que hem acabat l’etapa avui ho hem fet fora de temps i l’esperit de l’Iron Bike és el Chaberton, tothom que hi hagi pujat serà finisher de l’Iron Bike, la gent aplaudeix i algunes cares recuperen el somriure. I prossegueix amb el briefing de l’etapa següent.

Jo m’acabo de menjar la pasta que està ben bona i després vaig a mirar les classificacions, ostres segueixo sortint tercera, no han pas modificat res de l’etapa anterior, seguim tenint els 10.000 punts de penalització i 1 etapa no finalitzada, i avui, tot i haver dit durant el briefing que si havíem pujat al Chaberton seríem finishers tenim 10.000 punts més i una altra etapa no finalitzada, és a dir, tenim dues etapes igual com si no les haguéssim fet, tot i haver-les suat de principi a fi. En aquell moment ja veig clar que lo de l’etapa 5 no ho canviaran mai però sí que penso que com que el Fabrizio acaba de dir lo del Chaberton no han tingut temps de canviar les classificacions i tenen pendent treure’ns el negatiu de l’etapa de d’avui. Sigui com sigui tots a dormir que demà ens espera l’última etapa!!

Kms etapa:115

Desnivell positiu etapa: 4600 (amb telecabina inclòs, sense serien uns 4300)

Temps etapa: 12:33 (amb telecabina inclòs)

Temps màxim etapa: 11:00

El balanç de l’etapa: eufòrics i encantats per la màgia del Chaberton tot i que per fi han aparegut els mals de genoll que tant temíem però igualment no ens han impedit fer cim i arribar a Sestriere. Les meves mans van millorant i el Santi gràcies als massatges de la Fátima porta millor el mal a la zona lumbar. Les bicis també comencen a pagar tant tute i la direcció del Vicenç va ben encarcarada, els meus frens fan un autèntic recital però si tot fos això!

Pel què fa a la classificació tot plegat és un sense sentit, sóc l’única noia que de moment ha completat totes les etapes però segueixo anant tercera... ni han arreglat la classificació de l’etapa 5 per haver completat l’etapa encara que fos 9’ tard en lloc d’haver-la acabat en cotxe, ni, tot hi havent pujat al Chaberton, han arreglat la classificació de l’etapa 6, per tant igual que la Louise, que s’ha hagut de retirar per problemes estomacals, tenim la mateixa penalització que ella. Així doncs, el Vicenç, el Santi i jo sumem dues etapes no realitzades!

La classificació d’avui per mi només té una cosa bona, confirma el què he anat percebent durant tota l’etapa, la gent cada cop va més tocada, en canvi nosaltres ens mantenim, tant que hem fet la millor posició de les especials pujant al Chaberton, el Vicenç ha fet el 41è, jo la 46ena i el Santi el 47è, perquè no hi ha gaires més etapes que sinó... jejeje

A part de la Louise, el que era l’altre líder indiscutible, l’Isma per febre ha abandonat pujant al Chaberton i això fa que el Milton es posi líder del Iron Bike 2011! Una alegria que comparteix amb tots nosaltres.  

L'alegria del nou líder

Classificació de l’etapa

Classificació general

La crònica a PlanetaMTB

La crònica de Cablepress:

IRON BIKE: Viernes Sexta Etapa 29/07/11  REFUGIO SELLERIES-SESTRIERE

Vuelco inesperado en el Iron Bike: Milton Ramos nuevo líder del Iron Bike, ante la retirada de los favoritos Ismael Ventura i Louise Kobin

Ya lo avisamos en jornadas anteriores, en un Iron Bike todo puede pasar, es totalmente imprevisible, y la etapa de hoy nos lo ha vuelto a demostrar.

La noche en el refugio Selleries, a 2.000m de altitud, no ha dado suficiente reposo a los corredores para afrontar la etapa reina, la subida al Chaperton (3.120m). A las 7 de la mañana, solo 78 bikers de los 129 inscritos seguían en carrera. Y hoy se han producido muchos más abandonos, entre ellos el líder Ismael Ventura que, a falta de tan solo una hora y media para coronar la mítica cima y finalizar la especial cronometrada, decidía abandonar. Ya se intuían problemas, pero parecía que Isma iba a aguantar el tirón; la lluvia del miércoles, durante la cuarta etapa, dejó tocado al campeón y hoy, ante la dificultad de la escalada (2.000m de desnivel positivo) ha sufrido un fuerte bajón con temblores y un agudo dolor de cabeza. Con todo esto, Ismael Ventura no ha podido terminar la etapa.

Por su parte, Milton Ramos, que desde el inicio de la competición vio claro que hoy tenía la única oportunidad para lanzar su ataque, cambió su táctica de las etapas anteriores y empezó a tirar con fuerza, dejando a Ismael atrás. Aún perdiendo tiempo en la primer especial, la renta de Isma parecía más que suficiente como para mantener el liderato, hasta que se produjo su abandono inesperado en la segunda cronometrada.
El segundo en subir el Chaperton ha sido el italiano Mauro Pellegrino, mientras que el tercer puesto se lo ha llevado el también español Agustin Navarro, que ya se sitúa octavo en la general.

El español de origen hondureño, Milton Ramos, es el nuevo líder y ya tiene al alcance de su mano conseguir su primer Iron Bike; impresionante teniendo en cuenta que es su primera participación en esta complejísima carrera de resistencia. El hecho de guardar fuerzas hasta el final, viendo la dureza de las etapas y las inclemencias del tiempo, ha sido su mejor baza. No hay duda que no puede ocultar su alegría, pero nos comenta que, evidentemente, le hubiera gustado ser líder sin el abandono de su rival.

Todos los pronósticos apuntan que mañana Milton puede ser el nuevo vencedor del Iron Bike, día tras día le ha tomado la medida a la carrera, y en cada etapa ha rodado mejor. Hoy ha realizado una ascensión al monte Chaperton impresionante, nos ha hecho disfrutar de lo lindo, viendo como escalaba la cima sin tan siquiera bajarse de la bici, muy poco suelo ha tocado con los pies. Aunque tenemos que reconocer que nos hubiera gustado ver también a Isma en la cima, la ascensión ha sido realmente emocionante. Mañana, la etapa final hacia Sauce d’Oulx, todos estaremos con Milton para que consiga la que puede ser la segunda victoria española en esta carrera, después de 18 ediciones. No podrá cometer errores, ya que le siguen los hermanos incansables Alessandro y Luca Rostagno que, sin destacar demasiado durante toda la carrera, siempre están allí, al acecho, con constancia y sin grandes erradas.

En categoría femenina, también ha habido sorpresas! La americana Louise Kobin, líder indiscutible de la clasificación femenina y aparentemente invencible, se ha visto obligada a abandonar casi al inicio de la etapa, sufriendo una indisposición que la ha dejado fuera de carrera. Esta incidencia deja a la catalana Ada Xinxó como la única fémina que queda en carrera; aún corriendo fuera de tiempo, ha finalizado todas las etapas, sin perder ni por un momento la sonrisa ni el buen humor. No hay duda que tiene su mérito y nuestra confianza más que ganada, administrando muy bien sus fuerzas hasta el final. Enhorabuena por el esfuerzo!

En la etapa de mañana se decidirá todo; estamos ya expectantes! y como hemos podido comprobar, atención con cantar victoria demasiado pronto en el Iron Bike… los imprevistos o  incidentes están siempre en el orden del día.