dijous, 4 d’abril de 2013

Volcat 2013 Igualada–Manresa: Quina muntanya d’emocions!!

Doncs si un altre any per Setmana Santa toca la Volcat  i ja van quatre! Però es clar es difícil resistir-se, sempre es realitza més o menys a prop de casa els sogres, així que els ocupem i ens deixem mimar per ells, tot un luxe!

Equipo!!!

Aquesta vegada la Volcat venia precedida per una setmana meva molt dolenta, no sabia ben be el perquè però cada cop que agafava la bici no em movia de lloc, per més que ho intentava era incapaç de mourem àgil, no podia apretar gens.. tal era la sensació que no gaudia gens pedalant. L’Ada veient el panorama em va demanar hora al fisio in-extremis, el mateix dimecres , i sort!! El veredicte era que tenia tota la part posterior ben clavada, del piramidal als turmells i una bassa de sang bruta al genoll que tot plegat feia que el tendó no arribés mai a tensar, per això no em movia!!

Nuria Espinosa, parella de l'Ada

Amb aquest panorama divendres em plantava a Igualada per la sortida tot ple de dubtes, amb la incertesa de si funcionarien o no les cames. Allà com sempre un munt de gent coneguda i un ambient molt de ‘competi’

Carol!!!

I en Charlie!
Nuria Picas
Somriures amb el Terratremol de Pontons

Nervioses???

Arriba el moment de la sortida, l’Ada te graella i surt més endavant, lo primer com es ja típic mirar de sobreviure a la sortida neutralitzada per la ciutat, mira que arriben a ser perilloses... superat això agafem pista i cap amunt, arriba l’hora de veure que tal. Arrenco tranquil no me'n refio gens però em sembla creure que les cames tenen algu de xispa, a poc a poc vaig trobant companys, entre ells el Mia amb qui tot i la pujada no s’hi pot estar d’anar fent riures, aprofito per fer broma jo també i així relaxar-me que amb tanta incertesa em costa! Prossegueixo i com qui no vol la cosa cada cop vaig pujant més ràpid, òndia sembla que la visita al fisio funciona, ma de sant! 

Que estrany... rient amb el Mia!

A lo lluny veig l’Ada així que recupero l’esperança d’atrapar-la però abans d’arribar-hi passo a les dues Nuries, la Espinosa i la Picas, caram no ho porta pas malament! Un cop amb ella segueixo  tirant i també la passo, insensat, no me’n vaig gaire lluny però aprofito que la pujada fa un descans per agafar uns corriols i aquí distanciar-me. Ben poc que em dura la glòria... el corriol arriba a un riuet i veig els dos de davant que tomben a l’esquerra i van xapotejant per ell, jo darrera... res 20 metres més endavant i mitja volta, que no calia mullar-se que el corriol continuava recte!!!  Amb això passa l’Ada i tot un grup!

Apa ara si que toca córrer per tornar a enxampar-la! Feina tinc per apropar-me al grup però el millor moment es quant entrem en un llarg corriol, vaig de cul seguint el de davant, anem ràpids i en un moment de visibilitat veig que som un grup de 7/8 tancat per mi i que davant marcant el ritme va l’Ada!!! ‘Pa flipar’!! Sembla que s’ha posat la gorra d’Ada Freerider i ens porta a tots ven àgils!

Tot aquest tros, el podríem descriure com Maquí, amb força corriols!!
Anem passant quilòmetres amb prou alegria però tot s'acaba... cap al km.40 li venen tots els mals a l'Ada, una rampa al bessó, un gel que s'ha pres fa una estona no l'ha digerit..resulta que se l'ha pres tot i just acabar-lo ha començat tot el sarau de corriols i se l'hi ha acumulat la feina, resultat: gel + ni gota d’aigua =  panxa espatllada ! I no acaba aquí, quan val maldades.. en un corriol es cau i a l'aixecar-se, rampa a l'altre bessó!!

Uns quilòmetres ben emprenyadors on evidentment l’atrapa la Picas, encara amb tot roden una estona juntes però finalment s’escapa.

Però no passa res, ja ens anem acostumant amb això de la bici que hi ha moments per tot i fins i tot desprès dels mals moments venen revifalles bones... avui sembla que no per això, es la primera cursa de l'any que fa a tope i això es paga!!   Jo tampoc me'n salvo, les meves cames aquest canvi de no moure’s a prémer les dents les està sobtant prou i ja pateixo per no enrampar-me!

L’Arribada a Manresa senzillament espectacular, l’encarem des d’avall, primer en un camp on sembla que   ens hagin muntat un circuit de ciclocross, ple de cintes, pasareles,obstacles... desprès cap a un pont guapíssim, el Pont Vell,  d'on sortim encarant unes rampes ben fortes  cap amunt resseguint el casc històric , amb un últim rampot per arribar a lloc que quasi ens quedem clavats, sort dels ànims de la gent, sogres inclosos, que ens empenyen fins al final!!!

Enfilant Manresa
Atenció a l'aparador!!
Rampa Final!

Primera etapa al sac i un munt de sensacions a l’esquena,  la principal és alegria, hores abans patia per si gaudiria de la bici o no i sí, he xalat i molt, s’ha de dir que té poc mèrit, quan he aconseguit atrapar la millor companyia ja no m’hi he desenganxat!!! L'Ada amb aquest final de patir encara ha anat prou bé, 6ena ! Aquí a la Volcat no està gens malament!

Contents!!
Algu s'ha cansat? 


Ah i felicitar la Mercè que ha guanyat l’etapa i sense dàtils!! 

2 comentaris:

Charlie! ha dit...

No em puc treure del cap el "material" del aparador.... esperem crònica de la segona etapa!!!!

Ada ha dit...

Charlie del cap no! això va una mica més avall! jejeje