Combinat de cap de setmana: dissabte llarg i diumenge intens

És divendres al vespre i encara no tenim plans per aquest finde, el que tenim clar és que no ens pensem quedar a casa, està previst que faci bon temps, per fi! Jo he passat tota la setmana amb la panxa fora de lloc i això ja no en va permetre fer la ruta que volíem el dimecres 1 de maig, així que anem a treure suc al cap de setmana.

Finalment ens decidim, dissabte Manresa-Sabadell, una ruta de l’Escapa que l’any passat no vem poder anar a fer i diumenge ens decantem per una cursa curta que fa moooolt temps que no en fem cap i triem la Xallenger els Esgavellats de Vilanova del Camí.

Dissabte agafem el tren cap a Manresa, i gairebé a un quart de deu ens posem a pedalar, fa bon dia però encara fa fresca però dura ben poc, que bé per fi sembla que passarem caloreta, quines ganes!

Ja tenim ganes d'arribar a Manresa per posar-nos a pedalar

Sortim de Manresa i remuntem el Llobregat cap a Navarcles tot passant per Sant Benet de Bages. Al cap de poc de sortir ja truquen al Santi que està de guàrdia, esperem que no sigui res molt complicat de solucionar.

Sortida planera entre el Llobregat i el canal

Diguim? sí, sí estic treballant, i tant!

Sant Benet del Bages

El primer tram fins a Navarcles és força suau, després, mica en mica, anem enfilant-nos cap al Serrat del Vintró i seguidament a la Mussarra, majoritàriament per pista però també per algun corriolet. A la nostra dreta anem veient Talamanca, però ens separa la riera del mateix nom, el poble es troba dalt la cinglera de l’altra banda de la riera, és evident que per arribar-hi haurem de perdre alçada i tornar-la a guanyar.

Baixem a la riera per una pista bastant bruta per la vegetació i amb unes esgarrapades més ens enfilem al poble. Mentre el Santi treballa una mica en el seu despatxet improvisat davant l’església del poble jo vaig a comprar una coca de vidre per esmorzar.

Que n'és de bonic Talamanca

El típic biker que tot el dia va enxufat, jejeje

El Santi ho deixa tot sota control, és el què té estar de guàrdia, encara sort que ho podem compaginar prou bé. Sortim de Talamanca de baixada cap al Torrent del Güell que creuem un parell de vegades, aquests dies tot regalima de les pluges de la setmana passada, i les rieres, torrents i rierols baixen alegres, fan goig.

Tombem a l’esquerra i després d’unes rampes duretes i a ple sol, ens deixem caure prop d’una cantera fins a Sant Esteve de Vila-Rasa on tornem a canviar l’orientació definitivament i ens enfoquem cap al Vallès.

Però arribar-hi no serà fàcil, primer ens enfilem a Rocafort, on aprofitem per omplir els bidons. 

Pista agraïda, sobretot a ple agost ha de ser una festa...

Al fons Montserrat i a l'esquerra Roquefort, cap allà anem

Per carretera ens adrecem a la pista que va cap Puig la Bauma però per sorpresa nostra agafem una pista diferent que s’enfila més directa cap a una roca de forma curiosa, el Castelló.

Fins ara la ruta ha estat molt solitària, silenciosa i tranquil·la i ens destorben els soroll d’uns motors, resulten ser una colla de Seat Panda que baixen per la pista per on nosaltres pugem, les nostres ments se’n van automàticament al Ironbike.

Panda style

Portem uns 50kms i ens enfrontem a la pujada més llarga del dia, hem d’arribar a 830 i sortim de 230, la pujada té de tot però algun tram amb rampes prou dretes, d’altres més suau, però el més dur comença quan deixem la pista i agafem un sender que va crestejant per la capritxosa Serra de l’Obac, molt i molt exigent, tramets a peu, i els que fem amb bici amb tot posat o quasi, però les vistes són estupendes, Montserrat i el Pla de Bages a la nostra dreta, La Mola i el Vallès a l’esquerra i com s’agraeix quan encarem ja la baixada!

Aquí ja ens ho coneixem, agafem la pista de la Pastora direcció l’urbanització de les Pedritxes i avall cap a Matadepera i a Sabadell en un obrir i tancar d’ulls.

Buf, estic cansada però contenta, després d’una setmana de dieta i panxa remoguda el millor és una bona jornada de bici, quina gana! Com que són les 15h passades parem a fer unes tapes en una terrassa, esquivo les salses, per si de cas, però carreguem piles que demà tenim cursa, curta però de ben segur intensa.

Quina gana!

I ja tornant a casa cada cop més núvols i quan volem sortir a donar una volta plou! Altre vegada, esperem que demà faci bo, ens neguem a fer una altra cursa sota la pluja.

Però no, cap problema amb el temps, el diumenge és lleva radiant però la meva panxa torna a donar guerra, quina llauna. Sort que ens hem llevat aviat perquè les meves visites al Roca quasi ens fan arribar tard, tot i no estar massa fina m’alegro d’haver-hi anat, ja que ens trobem a gent que feia molt temps que no vèiem, l’Armand, la Isa i el Juan. També s'ha de destacar que és una cursa amb molta concurrència femenina, cosa que celebro, la Carmen, la Txell, l'Isa, la Vivi, la Inés... i més noies que veig passar amunt i avall, som com a mínim 10, això està molt bé.

Retrobament amb l'Armand :)

el Juan i l'Isa, són la canya!

Insolent! :)

Al últim moment, just abans de sortir, ens trobem amb el Magí amb qui havíem quedat. El Santi surt una mica més enrere amb ell i jo a la quarta o cinquena fila al costat de la Txell i darrera d’una altra noia que es diu Inés. La Txell m’explica que la Inés sempre la guanya així que ja tinc una roda a seguir, de totes maneres per avui tenia un objectiu, baixar de les dues hores, esperem que la panxa se’m porti.

Amb la Txell, gas Txell que vas molt bé!

I apa ja hi estem ficats, és dóna la sortida i tothom a córrer, fa molt temps que no fem una cursa de 30 kms, aquí no es pot esperar a que passin els quilòmetres per anar trobant el teu lloc i que la gent es vagi cansant, si t’esperes quan te’n adones ja s’ha acabat i t’han passat tots per sobre.

El Santi a la sortida

Sortim d’una explanada i quan la pista s’estreny no em situo bé i perdo posicions, diviso la Inés que ho ha fet millor i m’ha guanyat uns metres més. La primera meitat de la cursa és bàsicament de pujada i tothom intenta esgarrapar quantes més posicions millor, esbufegant atrapo la Inés i de seguida que puc la passo, ara, es tracta de no mirar enrere i fer la meva cursa.

La pujada se’m fa dura, tinc les cames carregadetes d’ahir i de tant en tant apareixen algunes rampes dures. Sento per darrera al Domingo, que m’atrapa i m’avança tot saludant-nos, és una bona referència per mi, m’agradaria que no se’m escapés però no ho aconsegueixo i després igual amb el Santi, em passa, el vaig seguint visualment però arribem a un corriol de pujada on tinc un parell o tres davant que marquen un ritme més lent que ell i quan tornem a la pista ja ni el veig, hi va fort el Santi!

Quina classe!

Doncs res, jo a la meva, apretant tant com puc a les pujades i igual a les baixades però amb compte que són per pista ampla i tinc un parell d’ensurts amb uns reguerots que apareixen en plena corba sense previ avís. Miro el pulso i vagi tota l’estona alteta, bona senyal, vol dir que lo de la panxa no m’està afectant massa, bé.

Per fi sembla que arribem dalt, però encara no agafem la baixada, un corriol llarguíssim cresteja sense parar, amunt i avall, avall i amunt, trencacames total i amb unes rampes entremig de donar-ho tot, però m’agrada. Arribem a la pista i ara sí toca baixar, una llarga baixada fins el km19 i després tres pujades fins a meta, arribant amb baixada, així que vaig descomptant, una pujada menys, dues pujades menys... només me’n queda una! Entremig una mica de tot, bastanta pista però també algun sender entretingut.

Tota seria i concentrada

Aquestes curses curtes són molt intenses i si perds una mica la concentració et passen de tres en tres, doncs això és el què em passa, en algun corriol amb pas complicat, especialment de pujada, vaig perdent alguns llocs, llàstima. Arriba l’última pujada, vaig bé per baixar de les dues hores, només he fet dos traguets d’istònic del bidó i m’he menjat un dàtil, però la panxa és manté a ratlla, les cames ja són una altra cosa, buf, es queixen però com que és l’última pujada faig veure que no les sento, per sort la pujada no és per pista, i així em distrec més.

Vinga ja sóc dalt, i em poso a baixar intentant fer-ho el millor que puc, tot i així em torna a avançar el jovenet de l’Òdena i no només ell, després de l’últim tram tècnic m’avança un altre noiet, collons com hi va la jovenalla, però ja no em ve d’aquí, veig la zona d’arribada, una recta i ja està fet. El Santi animant i creu-ho l’arribada, miro el pulso 1:55h, perfecte! Llàstima que el Santi m’hagi tret 10 minuts, això no es fa!

Fent-la petar amb el Domingo

Amb el crack del Magí, Magí: el secret és aguantar-se el mal de cames :)

Amb la Inès i la Txell al podi, un bon retrobament amb les curses curtes